Una dona embarassada rememora la figura del seu pare, desaparegut durant la dictadura argentina, tot fent els últims retocs a un llibre autobiogràfic de fotografies. La transparent premissa argumental de La idea de un lago podria haver originat una òbvia meditació la voltant de la confluència dels traumes personals i les ferides històriques. No obstant això, el segon llargmetratge de Milagros Mumenthaler és de tot menys evident. En una valenta aposta per la suggerència narrativa i la llibertat expressiva, la directora argentina aprofita els silencis que proliferen en un trencadís nucli familiar per emprendre una prodigiosa cerca d'imatges al·lusives, poètiques i simbòliques.
Estructurada en tres temps que se solapen constantment (la infància, la joventut i la maduresa de la protagonista), La idea de un lago no defuig la cruesa del drama personal, del dol impossible, encarnat en el rostre compungit, en perpètua espera, d'una extraordinària Rosario Bléfari en la pell de la mare. Tanmateix, la pel·lícula conquereix el seu cim cinematogràfic en la confecció d'un seguit d'imatges difuses: la resplendor de les llanternes d'uns nens que juguen al bosc com l'evocació d'una pèrdua personal o com els senyals d'un guia fantasmagòric; les llums d'uns semàfors, difuminades per la pluja que cau sobre el vidre d'un cotxe, com el retrat d'un present incert; la figura incipient d'un nadó en una ecografia com l'esperança d'un futur en calma, o com la intuïció que el passat continuarà interpel·lant les noves generacions.
