El hombre de las mil caras

123 MIN. Espanya (2016)

El hombre de las mil caras

Direcció: Alberto Rodríguez

Guió: Rafael Cobos i Alberto Rodríguez

Amb: Eduard Fernández, José Coronado i Carlos Santos

Crítica de cinema
GERARD CASAU

El hombre de las mil caras

El hombre de las mil caras és al mateix temps una desviació i una conseqüència lògica en la filmografia recent d’Alberto Rodríguez. Desviació perquè l’allunya dels escenaris de la seva Andalusia natal, i perquè els espais oberts de La isla mínima han donat pas a una obra que transcorre en bona part en despatxos i pisos discrets. I conseqüència perquè després de calibrar la moral d’Espanya a través dels codis del thriller, ara fa un pas endavant per agafar les regnes d’una història que exposa noms i cognoms ben coneguts (i, en alguns casos, encara actius), presentant el contraplà de la molt mediatitzada fuga i posterior detenció de Luis Roldán a mitjans dels anys 90. 

En la que segurament és la decisió més controvertida del guió, la pel·lícula humanitza el corrupte exdirector general de la Guàrdia Civil per la via enverinada del patetisme: en mans d’un esplèndid Carlos Santos, el veiem com una figura superada per les circumstàncies, però que es creu més intel·ligent del que realment és, quedant completament sotmès als consells i manipulacions de Francisco Paesa, el murri tèrbol que va orquestrar la desaparició de Roldán. Ell és, sota la proximitat maquiavèl·lica d’Eduard Fernández, la veu que dóna el timbre que posseeix el relat de la moderna política espanyola, ja sigui en l’ocàs del felipisme, o en la comptabilitat B d’avui dia: una descaradura flagrant (i, mal que ens pesi, fascinant) que fa enrojolir d'ira i vergonya a parts (gairebé) iguals.