La guerra del planeta de los simios

142 MIN. Estats Units (2017)

La guerra del planeta de los simios

Direcció: Matt Reeves

Guió: Mark Bomback, Matt Reeves (Novel·la: Pierre Boulle)

Amb: Andy Serkis, Woody Harrelson, Steve Zahn, Judy Greer

Crítica de cinema
Joan Pons

A 'La guerra del planeta de los simios', nosaltres anem amb els micos

Cinema bèl·lic simiesc

Si estiguéssim veient La guerra del planeta de los simios al televisor de casa i, com que és un pelet llarga, féssim una pausa en el visionat i el reprenguéssim al cap d’una estona, ens adonaríem de la meravella que es produeix en aquesta pel·lícula (que, de fet, ja es produïa en els dos anteriors títols d’aquesta nova nissaga simiesca): la nostra percepció, empatia i credulitat és tan alta respecte als primats protagonistes que als cinc minuts de projecció ja no se’ns fa gens estrany que raonin, parlin, tinguin fantasmes interiors, encarin i resolguin conflictes i visquin emocions de la mateixa manera que els éssers humans. I oblidem que són un prodigi tècnic de live action i CGI (computer-generated imagery: imatges generades per computadora). Ens els creiem. De fet, ja és la segona pel·lícula en què els humans són els enemics, els dolents de la funció i nosaltres... anem amb els simis.

Si la primera entrega, L’origen del planeta dels simis, ens explicava el descobriment del raciocini en uns primats i la segona, L’alba del planeta dels simis (també dirigida per Matt Reeves), parlava dels entrebancs en el naixement d’una nova civilització, La guerra del planeta de los simios és una pel·lícula sobre la lluita per la supervivència d’una espècie. Els simis estan en guerra amb els humans, molt minvats en nombre per culpa d’una epidèmia propagada pels mateixos micos, per veure quina de les dues poblacions naturals aconsegueix prevaldre per sobre de l’altra. El Cèsar, el ja carismàtic líder dels primats a qui dona expressivitat sota el maquillatge digital Andy Serkis, s’enfronta a un coronel sanguinari a un pas de l’abisme de la bogeria (i espècie de cosí germà del coronel Kurtz d’Apocalypse now, pel·li també referenciada en una enginyosa pintada que apareix al film: “Ape-calypse now”). Els dos cabdills enfronten els seus exèrcits en un món postapocalíptic d’escenaris de muntanya (amb postaletes de bellesa inquietant tan magnífiques com l’estació d’esquí abandonada).

Altres gèneres convidats

En realitat, no tota La guerra del planeta de los simios és una pel·lícula bèl·lica. La primera part, la del bosc plujós, verdós i frondós, sí que ho és. Però tota la trama de recerca a través de la neu dels quatre simis que volen venjança és molt més cinema d’aventures o western que no pas bèl·lic. I tot el tram final (el que es fa més feixuc) és un relat carcerari de tall clàssic (tan clàssic, que el personatge de Bad Ape el podria haver interpretat Walter Brennan fa 80 anys). Al cap i a la fi, tot és més senzill que això: La guerra del planeta de los simios pertany al gènere èpic. És el cant a un pare de la pàtria, a un mite heroic fundacional, a un guerrer del poble. En aquest cas, el simi Cèsar.