A les sales de reunió dels guionistes, especialment a les de comèdia, passen coses. I no totes se saben un cop se surt per la porta. Són acudits que no passen el tall perquè són massa gruixuts, ocurrències hiperbòlicament incorrectes o barbaritats enginyoses. Els guionistes, aquest gremi que sovint sembla una colla de adolescents jugant a veure qui la diu més grossa, necessiten vomitar aquests exabruptes, precisament, per anar filant els acudits que finalment sí que tindran llum verda. Però què passaria si s’estrenés un film en què tots aquests acudits de baix to (verds, negres, cafres, tronats, carajilleros...) sí que hi tinguessin cabuda? Doncs passaria La fiesta de las salchichas.
Aquesta barrabassada amb tècnica, feinada i pressupost d’un blockbuster d’animació infantil, és un reguitzell d’acudits de polles. No de penis, no de cigales, no de titoles. De polles, que aquest barbarisme groller és el que es fa servir en la nomenclatura de la writer’s room (no va d’incorrecció, la cosa? Doncs també lingüística!). De passada, també hi ha gags xenòfobs, gamberrades sobre el consum d’alcohol o drogues i fins i tot alguna decapitació. Tot un arsenal de bromes que busquen que la platea rigui amb la o (un hohoho és molt més còmplice entre brètols que un hihihi i és molt menys sa que un hahaha) i que acaben en una inenarrable orgia entre aliments del supermercat. Provocació gratuïta? I tant! Però també un test molt divertit perquè cada espectador es replantegi on posa ell les línies vermelles de l’humor i es qüestioni què és i que no és el mal gust.
