Comença com Els dotze del patíbul i és una bona notícia. Recorda de tant en tant 1997: rescat a Nova York i continua sent, per tant, una bona notícia. Escuadrón suicida destil·la en la seva mitja hora inicial essències prometedores, tripijocs seductors que animen l’adotzenat panorama que les últimes adaptacions de superherois de la DC ens havien incrustat en la memòria. És hortera, absurdament violenta, despreocupada amb la correcció política i, per tant, interessant. Però aviat s’acaba. Aviat enfila terrenys infèrtils i ni sumant el carisma de tots els personatges el resultat és una mica fora de la norma. Només la Harley Quinn de Margot Robbie posseeix una espurna més enllà de la clàssica xerrameca de redempció dels nens trapelles que reben una última oportunitat. Les imatges són planes, fotocòpies una darrere l’altra, les reaccions cansadament infantils. El Joker té poc a dir, Batman està gras i Will Smith l’ha rodat per anar a El hormiguero per 27a vegada. Superman i Batman fa anys que són al divan del psicoanalista, Zack Snyder els en va voler arrencar fa poc i la va espifiar encara més. I ara això, que comença bé però esdevé pura futilitat. No estem mai contents! Un té la sensació que el que més feliç fa als qui fan aquests films i també als seus fanàtics és la famosa escena postcrèdits en què s’enuncien futures aventures. Més cargolada la mamella.
