CRÍTICA DE CINEMA
Cultura Cinema 14/07/2016

The duke of Burgundy

Gerard Casau
1 min

Als anys setanta, la dècada en què el cinema va abraçar amb més entusiasme la possibilitat de fer explícit tot allò que el bon gust i la censura consideraven immoral, autors com ara Tinto Brass, Walerian Borowczyk o Jesús Franco van tenir la fantasia de desenvolupar la seva trajectòria en les coordenades de l'erotisme, fent de l'exhibició de pit i cuixa una marca d'estil. L'ombra d'aquests destil·ladors de lubricitat es projecta a The duke of Burgundy, però el britànic Peter Strickland interpreta els referents de l'obra de manera molt peculiar.

Com ja succeïa en el seu film anterior, Berberian sound studio (que s'estrenarà a la nostra cartellera la setmana que ve), el director arriba al cinema de gènere a través de camins subterranis i imprevistos. Si bé en aquell cas les pel·lícules de terror eren evocades mitjançant l'univers creat per un tècnic d'efectes sonors, a The duke of Burgundy, Strickland ens presenta una història de sadomasoquisme lèsbic fixant-se en l'attrezzo fetitxista, però esquivant en tot moment la nuesa de les actrius Chiara d'Anna i Sidse Babett Knudsen (aquí, en un registre ben diferent del de la Birgitte Nyborg de Borgen). Aquesta privació de la carn no resta sensualitat a la proposta, ja que tota la posada en escena pretén activar el record d'un erotisme cinèfil decadent, però permet a la pel·lícula centrar-se en l'artifici que determina la relació entre les dues dones, i que liqua els sentiments sota màscares que es van esquerdant a cada volta de guió ritualitzat.

stats