Pesa molt, alguns diran que potser massa i tot. La doncella sembla que estigui a punt de rebentar la bàscula perquè corre perill de morir esclafada per una direcció artística que superposa l’imaginari tèrbol del relat victorià (és una adaptació lliure de la novel·la Fingersmith de la britànica Sarah Waters) amb la poètica bigarrada de la imatge oriental. També l’aire que s’hi respira és dens: relacions entre amos i servents viciades, teranyines d’atraccions i repulsions sexuals, personatges que canvien de personalitat segons amb qui parlin... I la trama, atapeïda de girs subtils entre diferents gèneres, recargolada com un ornament del Barroc, sembla que inclogui dues o tres pel·lícules al mateix temps. Tot plegat fa que La doncella ens caigui a sobre, ens cobreixi i gairebé ens immobilitzi com una manta de les antigues. Si tots aquests atributs, per postres, és convenient valorar-los en positiu és perquè, d’alguna manera, Park Chan-wook aconsegueix segrestar-nos com a espectadors: durant més de dues hores entrem voluntàriament i vivim tancats (potser fins i tot incòmodes, però sense queixar-nos) dins del seu univers gòtic coreà.
Passar una febrada
Com que tot el metratge sembla tenir unes dècimes de febre més del compte, La doncella es mou entre la confusió i la irrealitat. I això és el que la situa en el pla de cert cinema fantàstic molt sui generis. Perquè com a melodrama d’època és excessivament intricat i malaltís (de vegades, sembla un episodi de Downton Abbey que es diria dirigit per Buñuel). I com a film eròtic, que també es pot admirar així, canvia de to fins al desconcert (la seqüència de la banyera és delicada com una ala de papallona; la dels numerets de BDSM vintage és com un espectacle retro-arty del Bagdad). En realitat, La doncella és més un clima que una pel·lícula. Hi reconeixem elements d’altres gèneres, però són part d’un paisatge. En aquesta història ambientada en la colonització japonesa de Corea als anys 30, el que passi amb la donzella més espavilada del que sembla, amb la pubilla decadentista que no surt de la seva gàbia daurada o amb el caçafortunes és secundari. Només són una excusa per anar descorrent cortinatges enigmàtics, entrant a alcoves tancades i mirant per forats del pany d’un món estètic dominat per la rigidesa dels protocols d’urbanitat i les pautes de comportament de classe social. Tot sembla molt net i civilitzat a la superfície, però Park Chan-wook, òbviament, prefereix furgar en la podridura del fons. Allà és on trobem els signes de vida corrompuda i obscura que, filmats amb la majestuositat que caracteritza l’autor d’Old boy, acaben revelant aquella bellesa tan estranya i fascinant marca de la casa.
