No està gaire clar si a Ben Affleck li agraden els riscos o simplement dirigeix la seva carrera com si fos un kamikaze: quan encara estem recuperant-nos de la irregular Batman v. Superman: Dawn of justice (Zack Snyder, 2016), ens arriba ara una altra història inversemblant en què dóna vida a un comptable que pateix una varietat d’autisme i que també és un assassí despietat. Sona absurd i esbojarrat, i ho és, però en la seva defensa cal dir que moltes novel·les noir contemporànies tenen premisses molt més retorçades. El problema és que El contable no és un viatge sense tiquet de tornada a les clavegueres d’una societat corrupta (com el seu títol podria deixar entreveure), sinó una estranya indagació dels turments d’una masculinitat atípica, en què l’acció queda eclipsada pels flash-backs de l’educació emocional del protagonista, que repassa la seva vida quan una missió es torça i ha de protegir la Dana (Anna Kendrick), una noia que li agrada. Sobre el paper, la trama té ecos de la canònica El samurai (Jean-Pierre Melville, 1967), però en pantalla El contable es desmunta com un castell de cartes. El guió de Bill Dubuque, responsable del llibret d’El jutge (2014) –on Robert Downey Jr. donava vida a un jutge amb problemes familiars– gira i gira innecessàriament, i el trencaclosques que proposa, articulat en tres trames diferents, no té prou múscul. Potser per això Affleck fa cara de desconcert al llarg de tot el metratge, com si tot plegat no anés enlloc.
