Com que La comuna ha tingut un notable èxit de públic als països nòrdics, la temptació de pensar que es tracta d’un film simpàtic, costumista i nostàlgic és molt forta. Seria, sobre el paper o veient-ne només deu minuts, com un equivalent sui generis de La gran familia española de Daniel Sánchez Arévalo, però situada als anys setanta i passant bastant més fred. Ara bé, Thomas Vinterberg no és precisament un director amb sensibilitat feel good. Així que, d’acord, és una obra tragicòmica i coral, amb voluntat de retrat de certs costums i arquetips nacionals (danesos en aquest cas), i té un to accessible que l’acosta a un públic no minoritari. Però també és una pel·lícula amb certa mala entranya que evidència que a Escandinàvia bateguen unes diferències culturals (la família en aquest cas s’entén en un sentit que va molt més enllà de la consanguinitat: són les persones que comparteixen una casa com a col·lectiu), però també s’aprecien unes similituds d’abast universal. O sigui, que per molt que es tracti del relat molt particular sobre un hipotètic episodi comunal posthippie a la Dinamarca dels setanta, a tot arreu (o a totes les èpoques) se'n fan, de bolets, quan plou.
Junts, però no tant
El conflicte principal dins d’aquesta pel·li amb diferents pols d’atenció es veu venir d’una hora lluny. L’harmonia entre desconeguts que comparteixen vida en comú en un mateix espai per concordances ideològiques aviat s’intueix que s’esquerdarà per desavinences sentimentals. El mateix matrimoni amb filla que obre les portes de casa seva a qui vulgui fent pam i pipa a les normes sagrades de la institució familiar serà també el que provocarà la fuita que espatllarà l’invent. Compartir espai? Bé. Compartir fluids corporals? No tan bé. Aquí és on el director danès cola el seu discurs habitual sobre les contradiccions i castracions de certes convencions socials (ja va disparar al clatell a la idea de família a Celebració i ja va qüestionar la suposada fermesa de la vida en comunitats petites a La caça). Tot i que també, com el seu amic Lars Von Trier a Els idiotes o Matt Ross a la recent Captain Fantastic, recela d’algunes construccions artificials de certs models de vida alternatius. Al cap i a la fi, certs instints de l’ésser humà com a espècie no tenen remei, ens ve a dir Vinterberg. Si tota aquesta reflexió, que tot i que discutible no deixa de tenir certs raonaments vàlids, no estigués posada en escena amb tanta obvietat, potser el film seria una mica més punyent i, de passada, ens ajudaria a plantejar-nos algunes tradicions i inèrcies que donem per bones sense preguntar per què.
