El ciudadano ilustre

118 MIN. Argentina (2016)

El ciudadano ilustre

Direcció: Mariano Cohn i Gastón Duprat

Guió: Andrés Duprat

Amb: Óscar Martínez, Dady Brieva, Andrea Frigerio, Belén Chavanne, Nora Navas i Iván Steinhardt

Crítica de cinema
EULÀLIA IGLESIAS

El ciudadano ilustre

Un ‘Ocho apellidos argentinos’ en clau pseudointel·lectual

Quan Daniel Mantovani, el protagonista d’ El ciudadano ilustre, rep el premi Nobel de literatura pronuncia un discurs al voltant de la contradicció que suposa el reconeixement. Aquest honor significa, segons ell, que l’escriptor ja és acceptat pel sistema i per tant ha perdut l’essència contestatària que l’hauria de caracteritzar. Malgrat tot, Mantovani es deixa agombolar per la fama i en el seu dia a dia a Barcelona, on viu instal·lat, dedica una part del temps a refusar innombrables invitacions a xerrades i congressos. Fins que li arriba una proposta del seu poble natal a l’Argentina, on el volen nomenar fill predilecte. I Mantovani fa les maletes cap a Salas, d’on va marxar fa dècades pensant a no tornar-hi mai...

Un Macondo particular

A partir d’aquí, El ciudadano ilustre apunta temes com la dificultat per reconnectar amb les arrels i sobretot la naturalesa depredadora de la relació a dues bandes que s’estableix entre una figura pública i la societat. Mantovani s’ha fet famós amb novel·les que converteixen Salas en el seu Macondo particular, i els habitants del poble en qüestió senten com si els degués alguna cosa. Però el que comença com una comèdia amb un punt de sarcasme sobre el desencaix de l’intel·lectual europeïtzat en un poble de mala mort estancat en el peronisme es va transformant en una mena de defensa del sentiment de superioritat del protagonista amb l’excusa de fer palesa la misèria moral de la gent de la comarca. Hi ha tota una tradició cinematogràfica que apunta al cantó fosc d’un país a partir d’endinsar-se en les seves zones més rurals i profundes. El ciudadano ilustre fa referències explícites a alguns dels seus exemples més gloriosos, de Deliverance de John Boorman a aquell clàssic imprescindible del cinema australià que és Wake in fright,de Ted Kotcheff. Però la posició supremacista que adopten els directors, tan durs amb els febles i tan indulgents amb el premi Nobel, allunya el film d’aquesta tendència per apropar-lo més aviat a aquestes comèdies costumistes de traç gruixut i acudits fàcils que exploten xocs culturals aferrades als estereotips que pretenen desmuntar.

Mentre es recreen en la suposada incultura i mal gust estètic dels ciutadans de Salas, pretenen vendre’ns com a profunds els discursos tòpics i buits del novel·lista... i de la mateixa pel·lícula. Finalment, El ciudadano ilustre té ben poc de Thomas Bernhard (per citar un escriptor que va odiar com cal la terra on va créixer) i s’apropa força a una mena d’ Ocho apellidos argentinos en clau pseudointel·lectual.