CINEMA
XAVI SÁNCHEZ PONS

El cinema de borratxera també és de noies

‘Una noche fuera de control’ suposa una entrada d’aire fresc al gènere de les festasses femenines. En repassem altres títols

El cinema de borratxera també és de noies / ‘SPRING BREAKERS’ / VERTIGO FILMS Zoom

La presència i representació de les dones al cinema i a la televisió actuals és un tema calent. Fa uns mesos la versió femenina de Caçafantasmes -un dels primers blockbusters on les noies eren protagonistes absolutes- va revelar el caràcter masclista dels fans del setè art: el seu tràiler va ser un dels més mal valorats de la història. Un fet que, feliçment, no s’ha repetit a la notable Wonder Woman, amb Gal Gadot i Patty Jenkins trencant el sostre de vidre de les dones dins de la ficció superheroica. Ni tampoc amb l’anunci recent del nou Doctor Who, que per primera vegada serà de sexe femení.

Aquesta voràgine de títols pot respondre a raons econòmiques (el mercat femení és un caramel per a Hollywood), a una normalització sincera però tímida de la presència de la dona en rols preponderants, o a una barreja de les dues coses. El cas és que les cintes protagonitzades per noies que viuen festasses boges han anat creixent de mica en mica. Si mirem cap a un passat pròxim, ens hem de fixar en La cosa més dolça (2002), una entretinguda comèdia romàntica que va intentar capturar l’esperit groller dels germans Farrelly, amb unes Christina Applegate, Selma Blair i Cameron Diaz que es convertien en una mena de gremlins quan sortien de farra.

Gairebé deu anys després trobem el primer gran títol sobre dones perdent el nord dia i nit, l’enverinada comèdia romàntica La boda de la meva millor amiga (2011) -signada per Paul Feig, director també de la nova versió de Caçafantasmes -, una pel·lícula on quedava clar que elles també podien fer bromes escatològiques, ser maldestres, dir paraulotes i tirar-se rots. L’èxit del film de Feig va donar origen a una sèrie d’imitacions. Dues de bastant sonades en forma de plaers culpables grans com una casa de pagès: Quina ressaca ( Walk of shame, 2014) -inspirada també en Ressaca a La Vegas -, amb una Elizabeth Banks en estat de gràcia a la pell d’una periodista a punt de perdre tot el seu prestigi a causa d’una nit de borratxera; i Millor... solteres (2016), on Dakota Johnson i Rebel Wilson (amb el permís de Melissa McCarthy, l’equivalent femení de John Belushi) vivien tot tipus d’embolics amorosos i etílics. Cal no oblidar la saga Donant la nota (2012-2017), on conviuen sororitat, competicions de cant, humor barroer i consum generós d’alcohol.

Hedonisme suïcida

Un punt i a part dins d’aquesta genealogia seria Spring breakers (2013), una mostra festiva i provocadora de cinema indie on Harmony Korine dinamitava el concepte de noies adolescents de festa amb una mala bava i un hedonisme suïcida captivadors, i una posada en escena que portava l’espectador a una mena d’estat mental psicodèlic.

Una noche fuera de control, que copia l’argument de la baronívola Very bad things (1998) -allà moria una prostituta i aquí un stripper -, recull el testimoni dels títols esmentats en aquest article, però ho fa amb una novetat importantíssima: és l’única escrita, dirigida i produïda per una dona. Es tracta de Lucia Aniello, coneguda per la seva feina de guionista i directora a Broad City, una de les sèries més rabiosament divertides i punk dels últims anys, liderada, esclar, per una parella femenina que tira per terra els estereotips associats al seu gènere.