El cas Fischer

115 MIN. Estats Units (2014)

El cas Fischer

Direcció: Edward Zwick

Guió: Steven Knight

Amb: Tobey Maguire, Peter Sarsgaard

Crítica de cinema
Gerard Casau

El cas Fischer

Sempre serà injust valorar una pel·lícula per allò que no és, però en El cas Fischer resulta poc menys que inevitable: els darrers minuts del film ens recorden, a través de textos informatius i imatges d’arxiu, la caiguda en desgràcia i la deriva paranoica de Bobby Fischer, que va passar de campió d’escacs i orgull dels Estats Units a principis dels setanta a pària i exiliat polític a Islàndia fins a la seva mort. Sorgeix llavors l’interrogant de si, en lloc d’adoptar la forma d’un biopic de manual, no hauria sigut més convenient centrar la pel·lícula en aquests anys obscurs, sobretot tenint en compte la importància que el guió dóna a la inestabilitat mental del protagonista. Cal valorar la voluntat d’Edward Zwick i de Tobey Maguire per no convertir Fischer en un personatge agradable: director i actor són conscients que el seu caràcter obsessiu i arrogant fa que sigui impossible empatitzar amb ell. Però hi ha un punt de perversitat en el fet que, tot i detallar-nos l’espiral insana en què s’endinsa Fischer, el film culmini amb la seva mítica victòria contra Boris Spassky, mostrant l’eufòria de col·legues, familiars i, fins i tot, de la prostituta que l’ha desvirgat. En aquest moment, El cas Fischer oblida les problemàtiques que ha plantat fins aleshores (principalment, la instrumentalització d’un individu per convertir-lo en símbol de la confrontació EUA-Unió Soviètica), i abraça un triomfalisme que contradiu la realitat i el recorregut dramàtic del mateix relat.