El amante doble

107 MIN. França, Bèlgica (2016)

El amante doble

Direcció: François Ozon

Guió: F. Ozon, Philippe Piazzo

Amb: Marine Vacth, Jérémie Renier, Jacqueline Bisset, Myriam Boyer

Crítica de cinema
Manu Yáñez

‘El amante doble’, romanticisme o luxúria?

Tal com demostraven pel·lícules com Swimming pool o A la casa, per al francès François Ozon la psicologia humana és un laberint insondable, font de desitjos retorçats i fantasies pertorbadores. Ara, a El amante doble, aquest univers disfuncional es trasllada a l’àmbit dels cossos, amb la protagonista del film, Marine Vacth (descoberta per Ozon a Jove i bonica), atrapada entre una parella de germans bessons (interpretats per Jérémie Renier), tots dos psicoterapeutes, que representen dos pols del desig amorós: el romanticisme turmentat i la luxúria desfermada. Una dicotomia malaltissa i desconcertant, subratllada per l’omnipresència de miralls en l’espai escènic, que fa pensar en films com Inseparables de David Cronenberg o Germanes de Brian De Palma.

La mateixa pel·lícula, que adapta el relat Vidas gemelas de Joyce Carol Oates, presenta una estructura escindida: una primera meitat que navega per les manses aigües del drama intimista i que cau en un cert ridícul per l’arquetípica caracterització dels personatges, i una segona part, més fascinant, on Ozon es tira de cap al pou de la desraó, conquerint un territori expressiu en què conviuen la literatura pulp, el suspens hitchcockià i la cara més desfermada del thriller eròtic. En conjunt, una pel·lícula que es queda a mig camí entre la vocació de llibertat i un psicologisme carrincló.