Wonder Woman

141 MIN. Estats Units (2017)

Wonder Woman

Direcció: Patty Jenkins

Guió: Allan Heinberg

Amb: Gal Gadot, Chris Pine, Robin Wright, Connie Nielsen, David Thewlis, Elena Anaya

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

‘Wonder Woman’ trastoca el cinema de superherois

L’aparició de Wonder Woman el 2017 ha de trastocar sí o sí el cinema de superherois. No només perquè anuncia canvis en aquest territori totalment tancat fins ara a les reivindicacions de gènere i a les qüestions de les desigualtats de sexe –sigui dins o fora de les pantalles–, sinó perquè el film de Patty Jenkins ha aconseguit el miracle que DC anhelava després de les crítiques furibundes de Batman vs. Superman: El despertar de la justícia (2016): que els espectadors estimin les pel·lícules de l’altra gran casa de còmics a part de Marvel. Com a mínim, que estimin la d’aquesta amazona pop i icona feminista.

Que un treball sobre una dona dirigit justament per una altra dona rescati els exercicis ampul·losos i de masculinitats crepusculars de Zack Snyder i Ben Affleck sembla una ironia del destí, però la pel·lícula de Jenkins, malauradament, tampoc s’escapa del segell excessiu del cicle DC, i els espectadors que coneguin el to solemne de L'home d’acer (2013) o Batman vs. Superman ja s’imaginaran quin és el gir Snyderque es trobaran a la pel·lícula de la superheroïna. Per sort, abans de la inevitable imposició estilística, Jenkins desplega passió en un treball en què si ella es llueix com a notable directora de cinema d’acció, la seva protagonista, Gal Gadot, sedueix en un paper fet a mida.

Jenkins ha trigat 14 anys a poder realitzar Wonder Woman i, tot i que la història ens recorda (molt) el model de Capità Amèrica: El primer venjador (2011), la seva entrega té com a resultat una pel·lícula àgil i divertida, especialment en els primers trams. En aquest sentit, a Wonder Woman, el relat d’iniciació de la Diana està estructurat en tres parts (presentació del personatge i del món de les guerreres mitològiques; trobada amb Steve Trevor (Chris Pine) i contacte amb el segle XX; i, finalment, l’aventura bèl·lica) que s’alimenten de diferents còmics del personatge, i cada una funciona en clau de gènere cinematogràfic. Hi ha moments especialment èpics (la primera gran batalla de la protagonista, esquivant bales al no man’s land del front occidental de la Primera Guerra Mundial és sens dubte una de les seqüències de l’any), però Wonder Woman acaba sent més subversiva quan ens mostra el xoc cultural de la Diana al Londres del 1918, qüestionant els valors de l’heteropatriarcat. La càmera de Jenkins es fixa en el vendaval que provoca la fantàstica llibertat de la dona meravella (fresca, innocent i poderosa) per recordar-nos que encara avui són uns quants els escenaris per reclamar com a propis. Des dels cossos fins als despatxos.