Vivir de noche

129 MIN. Estats Units (2016)

Vivir de noche

Direcció: Ben Affleck

Guió: Ben Affleck

Amb: Ben Affleck, Sienna Miller, Zoe Saldana i Elle Fanning

Crítica de cinema
Joan Pons

'Vivir de noche'

Corrupció a Miami (bé, a Tampa)

Un dels problemes de la coexistència en paral·lel de pel·lícules i sèries de televisió en el nostre temps és el perill que corren certs gèneres, tractaments o àrees temàtiques de convertir-se en terra cremada. És a dir, que si tant el cinema com les sèries han passejat massa cops per un tipus de continguts i hi han deixat una petjada ferma, aquest territori no es pot tornar a transitar fent-se l’orni, com si encara fos verge. La sèrie Boardwalk empire, per exemple, s’endinsava en l’imaginari dels gàngsters dels anys 20 als Estats Units amb consciència que es ficava en un jardí mil cops abans conreat pel cinema. Per això buscava noves figures, nous racons, nous colors, nous conflictes, nous desenvolupaments, nous subtextos, etc. Vivir de noche, no obstant, torna a saltar dins d’aquest tancat de l’era de la llei seca i els barrets Borsalino sense tenir en compte que no fa tant que molts hem vist 56 episodis d’una sèrie d’alta gamma que va deixar ben xuclat aquest univers estètic. De fet, el quart llargmetratge com a director de Ben Affleck sembla un teaser comprimit (tot i que dura m i inexpressivitatés de dues hores) de la quarta temporada de la sèrie de Terence Winter, la que té Florida com una de les localitzacions importants de la trama de corrupció.

Estilització i inexpressivitat

No és que Ben Affleck sigui precisament un mal director dins dels paràmetres del cinema clàssic. De fet, en aquesta nova adaptació d’un llibre de Dennis Lehane (ja va fer servir material seu per a Adeu, petita, adeu), hi ha un esforç d’agilitat narrativa que, si bé sovint peca d’atropellat, el qualifica com un artesà força acceptable. També li llueix molt el disseny de producció, esclar, però això potser ja és més cosa de gestionar bé un pressupost folgat. Ara bé, moltes vegades dissimula molt malament les seves febleses: fer cinema violent no vol dir filmar els assassinats a boca de canó frontalment, deixant reguerons de sang per sucar-hi pa. Això és subratllar amb efectismes cridaners. I marcar paquet amb l’estil de la posada en escena tampoc significa colar imatges rebuscades (“Mira on he posat la càmera, mama!”) dins d’escenes suposadament claus. No obstant, el defecte més greu no sembla que tingui fàcil solució: a veure qui és el guapo que li diu a Ben Affleck, director i actor principal, que ell mateix és una mala elecció de càsting. Que un delinqüent arribista, llest, poderós i una mica romàntic com el seu personatge no sàpiga variar mai de fesomia (és igual que estigui dient “T’estimaré sempre”, “M’han disparat a l’estomac” o “Em sembla que estic anant de ventre”: sempre fa la mateixa cara) és un problema de versemblança catastròfic.