Crítica de cinema
Cultura Cinema 07/10/2016

Viaje a Italia

Toni Vall
1 min

Cargolar, descargolar, brincar i rebrincar sobre l'autoreferencialitat és un exercici que pot cansar. I molt. Després d'El viatge, Michael Winterbottom s’ha empescat una seqüela italiana per fer que Steve Coogan i Rob Brydon continuïn les seves converses sobre ells mateixos amb l’excusa d’una ruta gastronòmica. Parlen sobre seqüeles, sobre Christian Bale, Tom Hardy i Michael Caine a El cavaller fosc, els imiten els accents, reciten Lord Byron i escolten Alanis Morissette al cotxe. Parlotegen tant que arriben a esgotar. El que a El viatge resultava mínimament enginyós, aquí enfarfega. Volen ser graciosos a cada rèplica com si fossin en un talk show o a El club de la comèdia, tot ho volen desconstruir i es fan molt antipàtics. Suposo que d’això deu tractar la història aquesta del posthumor, que tanta faramalla ens està colant.

Entre línies volen destapar la frivolitat que s’amaga darrere la parafernàlia i el luxe i acaben sent ells del tot frívols, molt poc profunds. Alguna espurna de veritat s’escapa, però de seguida ho espatllen amb una reflexió forçada sobre la vida, la família i l’amor. Tot plegat resulta carregant i falsari. Winterbottom no té mesura, no sap calibrar el to i no aconsegueix, ni molt menys, la distància sorneguera aconseguida amb el seu Tristram Shandy, per exemple. Un té la sensació que el cineasta s’ha cansat del relat de ficció, amb tota la cursiva que es vulgui, que tants bons resultats li havia donat (El perdó, 9 songs) i ja només li interessa l’experiment vinculat amb la impostura. Quina llàstima.

stats