Més enllà de les adaptacions òbvies, les aventures de Tom Sawyer i Huckleberry Finn firmades per Mark Twain han fet fortuna en successives variacions contemporànies. Ja sigui al cinema, gràcies a un grapat de films d’autor que reinterpreten el mite dels dos amics de la ribera del Mississipí –des de Jeff Nichols a Mud (2013) fins a Michel Gondry a Microbe et Gasoil (2015)–, com en la literatura, terreny adobat per a la reaparició d’aquesta parella d’inadaptats. A Goodbye Berlin, Fatih Akin agafa el bestseller Tschick, de Wolfgang Herrndorf, que fins i tot tindrà una versió operística. És un llibre de culte que trasllada les peripècies de Sawyer i Finn a les coordenades de l’Alemanya actual per parlar-nos de les qüestions habituals del seu cinema: conflicte multicultural, identitats al límit i violència. De fet, el film s’obre amb un accident de trànsit –un inici que evoca el xoc kamikaze del protagonista de Contra la paret (2004)– i de seguida se’ns explica com el Maik, un noi de 14 anys solitari i fill d’un matrimoni de nou-rics inestable, i el Tschick, un jove rus misteriós i alcohòlic, han arribat fins a un carreró sense sortida. Amb aquesta premissa, el cineasta d’origen turc ens presenta un llargmetratge dividit en dos –relat juvenil de l’amistat i retrat d’una generació confosa– que no acaba d’introduir amb perícia ni sentit de l’humor ni les qüestions de classe, de lloc d’origen ni de sexualitat que vol treballar. Una oda irregular als ritus d’iniciació.
