Després d'una colla de films com Coses que diria només de mirar-la o Mares i filles, que li van valdre el qualificatiu de cineasta especialitzat en pel·lícules femenines, Rodrigo García gira el rumb per encarar la seva pròpia travessia pel desert. Adaptació lliure del passatge dels Evangelis sinòptics on Jesucrist passa 40 dies i 40 nits de dejuni aïllat del món abans de l'entrada triomfal a Jerusalem, Últimos días en el desierto especula al voltant de les crisis i temptacions del fill de Déu, encarnat aquí per Ewan McGregor, durant aquestes jornades. La gran prova per a Yeshua no és altra que repensar el vincle amb el Pare a partir de la relació que estableix amb una família que ben bé podria ser la seva terrenal: un picapedrer, la dona malalta i el fill adolescent que vol fugir del dictat patern.
A través d'aquest Crist humanitzat que s'enfronta als propis dimonis (McGregor es desdobla i interpreta també la figura del Diable burxador de la mala consciència del protagonista), Últimos días en el desierto aspira a drama religiós de concepció austera però rerefons d'alta volada. La bella però insípida fotografia d'Emmanuel Lubezki no arriba a convertir el desert en la caixa de ressonància de la crisi de Yeshua ni compensa la sensació de buit que malgrat tot envaeix un film molt més planer i superficial del que pretén. Tampoc la lectura en clau psicològica del subtext, sobre com afronta el fill de Gabriel García Márquez ser el primogènit de Déu, engresca una pel·lícula mancada tant de veritables turments com d'èxtasis.
