CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Tres recuerdos de mi juventud

L’adolescència en imatges

Tres recuerdos de mi juventud / ‘TRES RECUERDOS DE MI JUVENTUD’. / VÉRTIGO Zoom

5* Direcció: Arnaud Desplechin. Guió: Arnaud Desplechin, Julie Peyr. 123 minuts. França (2015). Amb Mathieu Amalric, Lou Roy-Lecollinet, Quentin Dolmaire, Léonard Matton

De vegades sembla com si algunes pel·lícules franceses ens arribessin escapçades. Cada seqüència sembla que arrenqui ja començada i acabi abans d’hora. I això que podria semblar un defecte és, no obstant, una virtut. És a dir, que són pel·lícules que no perden el temps posant-nos en antecedents i no s’allarguen més del compte. Van directes al rovell. En els films d’Arnaud Desplechin és força habitual tenir aquesta impressió d’essencialitat. Fins i tot quan deambula pels passadissos de la memòria sembla que vagabundegi amb intenció. D’un record llisca cap a un altre, i després cap a un altre, i un altre més... Així tota l’estona. I tots aquests esquinçalls del passat semblen rellevants.

Aquesta és l’estructura de Tres recuerdos de mi juventud, que tot i que sembli una de les construccions narratives més complexes de la filmografia de Desplechin en realitat és de les més naturals: així també funcionem nosaltres quan fem memòria. Recordem el nostre passat amb desordre i imprecisió. Però tots els arxius de la nostra vida que tornem a obrir, fins i tot els que semblaven foteses, ara estan estranyament retallats i essencialitzats. La memòria, doncs, s’assembla bastant a una pel·lícula francesa escapçada.

La lletra petita de la memòria

En qualsevol sinopsi d’aquest film tan difícil de sinopsitzar llegirem que Paul Dédalus (un personatge que dins la filmografia de Desplechin té un rol similar al d’Antoine Doinel en la de François Truffaut) rememora la seva adolescència després d’un malentès duaner. I si ens fixem només en el text és així, esclar. Però en aquest reguitzell de primers amors, pèrdues de virginitat, traïcions entre amics, malsons familiars i descobriments diversos és tan important l’embolcall com el contingut.

Aquella llum que feia aquell dia, aquella cançó que sonava en aquella festa (magnífica BSO, per cert), aquell fred que ens feia tremolar en aquell viatge o aquella olor corporal tan concreta juguen també un paper important en els recorreguts per la memòria sentimental del personatge. Són una part clau del subtext emocional. I, com que són records molt més intangibles, costen més d’explicar o de posar en imatges. Aquí precisament és on Desplechin desplega tot el seu talent i es guanya l’ovació: en els petits detalls.

I aquí és on nosaltres, com a espectadors, ens descobrim empatitzant extraordinàriament amb el personatge. Molt més que si estiguéssim davant d’un relat coming of age de factura clàssica. Els nostres records són diferents dels de Paul Dédalus, però el pòsit sensorial és el mateix.