“Ja no es fan pel·lícules com les d'abans!” En el món cinèfil, poques frases fan més mandra que aquesta. Ara bé, si acotem l'abast de la sentència al terreny dels blockbusters, potser hem de començar a admetre que els reaccionaris tenen una mica de raó. Lluny queden els temps en què el cinema de vocació comercial havia de distreure les tardes i vespres del públic, buscant fer el màxim de taquilla en el mínim temps possible i, si les coses anaven suficientment bé, deixar marge per a una possible seqüela. Ara és rara la pel·lícula hollywoodiana que té sentit per ella mateixa, que no s'incrusta en una franquícia plantejada a deu anys vista, i que no veu la seva acció interferida per les necessitats d'un worldbuilding en constant i fatigosa expansió. El film pel qual paguem l'entrada i les crispetes ja no és l'esdeveniment principal, sinó que forma part de la promesa d'un tot més gran que sembla no arribar mai.
Amb aquest estat de la qüestió, la indústria d'entreteniment sud-coreana s'ha erigit, potser de manera involuntària i, certament, imprevista, en guardiana de les bones maneres del cinema espectacle, oferint productes que són tot un recital d'artesanat tècnic, basats en els antics manaments del principi-nus-desenllaç, i d'idiosincràsia usualment més exportable que els dels seus veïns asiàtics.
Ràbia sobre rails
Tot i formar parella amb Seoul Station, cinta d'animació també dirigida per Yeon Sang-ho i encara no estrenada a les nostres sales, Train to Busan no exigeix fidelització ni coneixements previs. Atrapa la nostra atenció durant un parell d'hores per després deixar-nos marxar lliures. En el camí, s'ha postulat satisfactòriament com a abanderada del subgènere zombi al seu país d'origen, on aquesta temàtica no s'ha prodigat gaire, i com a rival de Guerra Mundial Z en el terreny de l'acció fantàstico-terrorífica mainstream. La història es resumeix en la situació: els passatgers a bord del tren que fa el recorregut entre Seül i Busan veuen com esclata una epidèmia que converteix els infectats en rabiosos assedegats de sang.
Al film podríem tirar-li en cara que no estalviï en convencions ni en peatges d'exageració sentimental. Però, a canvi, Yeon se les empesca per optimitzar les possibilitats que dona l'escenari, estret, horitzontal i en constant moviment, i crea una sensació de perill virulent sense trepitjar l'accelerador gore. A més, en el seu debut en la ficció d'imatge real, el cineasta demostra ull per plantar els conflictes dramàtics, amplificar el carisma dels personatges i sublimar els punts climàtics que han de dur la platea a l'ovació còmplice i catàrtica.
