Toni Erdmann

128 MIN. Alemanya (2016)

Toni Erdmann

Direcció: Maren Ade

Guió: Maren Ade

Amb: Peter Simonischek, Sandra Hüller, Lucy Russell, Trystan Pütter, Hadewych Minis, Vlad Ivanov i Ingrid Bisu

Crítica de cinema
EULÀLIA IGLESIAS

Toni Erdmann

Vet aquí la història d'un pare, el Winfried, que vol reconnectar amb la seva filla, la Ines, una executiva massa atabalada amb la seva feina a Bucarest per pensar en la calidesa dels llaços familiars. Aficionat i professional de la broma, el Winfried viatja des d'Alemanya a Romania per veure la noia, a qui la visita del progenitor li suposa un factor més d'estrès més que no pas un alleujament. Lluny d'arronsar-se, el pare contraataca fent-se passar per una altra persona, el Toni Erdmann del títol, un parent d'aspecte grotesc la presència del qual hauria de suposar un revulsiu en l'encarcarat estil de vida de la Ines...

Vet aquí un dels films sorpresa de l'any, una inesperada comèdia alemanya sobre el distanciament generacional a l'Europa d'avui. El Winfried és un progre dels setanta que no entén com la filla ha perdut l'alegria de viure. La directora Maren Ade aprofita la visita de Bucarest per mostrar els canvis en un país, Romania, que s'ha incorporat a marxes forçades al capitalisme global. Toni Erdmann comença com una comèdia estranya. I a mitja pel·lícula podria semblar que som davant d'una variant masculina d'aquell drama materno-filial del Hollywood clàssic, Stella Dallas, on una mare no parava de posar la filla en situacions incòmodes mostrant-se davant l'entorn sofisticat i hipòcrita de la noia com la dona senzilla i espontània que era. Fins que es retirava de la vida pública. Però aquí el pare no es planteja en cap moment que ell no tingui raó, no pensa que potser el que necessita la Ines és un cop de mà i no l'enèsima lliçó paterna de com ha de viure la seva vida. Just quan l'estira-i-arronsa entre el Winfried i la Ines està arribant a extrems irritants i esgotadors la directora decideix donar un tomb i filma una última mitja hora de pel·lícula gloriosa que redreça tot el que anava tort. Aquesta gran catarsi després de dues hores de tensió, que explica en part el bon funcionament del film entre crítica i públic, arrenca amb la interpretació a cappella d'un èxit pop per part de la Ines, símptoma que per fi la feina de corcó del pare per aconseguir fer somriure la filla dona els seus fruits. I passa per una escena de festa, l'expressió gràfica de l'alliberament de la Ines, que queda fixada des d’ara mateix als annals de la història com probablement la seqüència més divertida del cinema alemany. La presència d'una disfressa chewbaccana pròpia del folklore búlgar, grossa i peluda com l'afecte paternal, remata la jugada. I una coda matisa el final feliç de Toni Erdmann, un bon exemple del que hauria de ser el cinema europeu.