Demolición

116 MIN. Estats Units (2016)

Todos queremos algo

Direcció: Richard Linklater

Guió: Richard Linklater

Amb: Ryan Guzman, Zoey Deutch, Tyler Hoechlin, Wyatt Russell, Adriene Mishler, Blake Jenner, Jonathan Breck, Jessi Mechler, Glen Powell

CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Todos queremos algo

Nostàlgia de la colla

Tot i que aquesta serà una crítica positiva, primer de tot cal assenyalar algunes febleses de Todos queremos algo que també són debilitats habituals en la filmografia de Richard Linklater (i de les quals sovint fem els ulls grossos obnubilats pels mèrits estrictament cinematogràfics):

1) Linklater separa el món entre homes i dones marcant una línia que tira a gruixuda: a Todos queremos algo ells són esportistes i bon jans i elles artistes i complicades. Sembla que li costi desempallegar-se d’aquesta concepció tan de monòleg humorístic dolent (els homes som així, les dones són aixà...). 2) Sempre hi ha més xerrameca del compte. En aquest cas totes les paraules que surten per la boca del personatge de Glen Powell són sobreexplicacions innecessàries. Semblen un audiocomentari per a espectadors amb poca velocitat de connexió. És a dir, que confia poc en la nostra intel·ligència per interpretar el que estem veient i necessita verbalitzar-ho, no fos cas... 3) El director de Boyhood sembla que s’hagi abonat a la nostàlgia. Aquesta és la seva enèsima pel·lícula sobre la idealització de la joventut, sobre els vells bons temps, sobre la vida prèvia a les responsabilitats adultes... Fer-se gran, OK, és un pal. Ja ens ho has comentat diverses vegades.

Una comèdia sense riallades

Ep! Però hem dit que això era una crítica positiva i, fins ara, sembla tot el contrari. Todos queremos algo, si assumim les seves mancances, és una bona pel·lícula. De fet, alguns dels seus inconvenients no ho són tant, especialment el del vessant nostàlgic. Linklater s’ha especialitzat en el paper de retratista de l’edat de la incertesa. Els personatges(com els de Movida del 76, com el protagonista de Boyhood al tram final del film, com la parelleta d’ Abans de l’alba...) estan en el rovell del període de formació de la identitat. Han d’anar provant noves experiències, dubtant de tot el que els envolta, equivocant-se en decisions... I també es tracta d’això en aquesta pel·lícula sobre els primers compassos de la convivència d’un grup de joves en una vila universitària el cap de setmana previ al primer dia de classes.

Amb aquest plantejament, qualsevol altre director hauria fet una comèdia esbojarrada sobre festasses en fraternitats. Però Linklater tria un to descordat molt curiós i encertat: no hi ha ni grans gags ni grans caricatures de personatges (sempre hi ha algun espècimen estripat, això sí: el fumeta, el redneck, el friqui...). I potser per això aquest reguitzell d’escenes disteses, fins i tot divertides, ens activen més l’empatia que no ens arrenquen una riallada.