2* Director: Stephen Frears. Guió: John Hodge. 103 minuts. Regne Unit (2015).
Amb Ben Foster, Chris O’Dowd, Jesse Plemons, Guillaume Canet
El ciclisme ho té tot per generar grans històries en pantalla: aventura, drama, sacrifici, èpica, atractiu plàstic... Però no, al marge d’algunes temptatives documentals, no hi ha cap ficció cinematogràfica que faci justícia a la grandesa de l’esport d’elit sobre una bicicleta i els múltiples relats que bateguen a dins. Tampoc The Program (el ídolo) en fa.
Sobre el paper, aquest film de Stephen Frears pinta bé. Com ja passava a La reina, que no era pas una hagiografia sobre Isabel II, The Program (el ídolo) no és ni de bon tros un biopic sobre Lance Armstrong. És la història d’un cas, d’una circumstància. De fet, fins i tot es podria veure la pel·lícula com la creació i seguiment d’un expedient de periodisme d’investigació (el personatge del reporter és més protagonista que d’Armstrong). Això és, o vol ser, un Spotlight sobre l’escàndol del dopatge al ciclisme d’alta competició.
Des d’un plantejament així, l’arc dramàtic d’un personatge com Lance Armstrong (la seva transformació en una fera competitiva, els 'tours' guanyats, la revelació que va tacar la llegenda...) pot donar peu a una gran història sobre herois caiguts, sobre l’obsessió per la victòria com a generadora de monstres, sobre la traïció de les regles. L’ètica i la passió al voltant d’un esport i, fins i tot, sobre les teories del superhome nietzschià. Ara bé, Frears no sap amb quina carta quedar-se i ho aposta tot a... tot. Vol abastar massa i acaba sent molt superficial (i de vegades tou) quan hauria de ser penetrant (i de vegades dur).
