The neon demon és una pel·lícula que sembla conscient que despertarà moltes enemistats. Sap que els puristes del cinema narratiu i el guió literari diran que l’argument i els diàlegs són quatre ratlles mal escrites en un document de Word; entén que les provocacions slasher que introdueix dins de l’univers de la moda no complauran ni els amants del glamur de les top models ni els espectadors de cinema de terror esquitxat d’hemoglobina; i assumeix que com a thriller és un relat defectuós, disfuncional i destensat (mira, doncs, com molts giallos). Si Nicolas Winding Refn accepta tots aquests defectes (de fet, els abraça de bon grat) és perquè ell està per una altra cosa: per fer una pel·lícula esteticista sobre l'esteticisme.
The neon demon és un film molt d’autor, si ens ho volem agafar per aquesta banda. Una pel·li de tesi. Una pel·li amb discurs. Ara bé, aquesta tesi discurs no es verbalitza ni s’estructura a partir de la trama, sinó a partir de l’encís de la representació cinematogràfica. El punt de vista de Nicolas Winding Refn sobre el poder autodestructiu de la bellesa (és el mite de Narcís actualitzat, en molts sentits) afecta tant les protagonistes del seu film com el film mateix. Tot és carcassa. I no hi ha res més fàcil de malmetre i pervertir que la superficialitat, per molt llampant i bella que sigui. La pel·lícula sembla que vagi perdent l’oremus de manera sincronitzada amb la corrupció progressiva de les nimfes que hi surten. I, al final, tot es converteix, conscientment, en un gran castell de focs sobre la violència de la bellesa i/o la bellesa de la violència.
