Sunset song

135 MIN. Regne Unit, Luxemburg (2015)

Sunset song

Direcció: Terence Davies

Guió: Terence Davies

Amb: Agyness Deyn, Kevin Guthrie, Mark Bonnar, Peter Mullan

CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

Sunset song

En el seu primer rampell líric, Sunset song ens presenta la jove protagonista, Chris Guthrie (una inspirada Agyness Deyn), inclinada sobre el seu pupitre i il·luminada per una resplendor que sembla vinguda d'un altre món. La seva poètica veu en off celebra la penetrant musicalitat de la llengua escocesa i la “bellesa i dolçor del paisatge”. La paraula, la terra, els escenaris interiors i la figura humana esdevenen els quatre eixos cardinals d'aquesta magnètica i estranya adaptació que ha realitzat el britànic Terence Davies (El llarg dia s'acaba) de la novel·la homònima de Lewis Grassic Gibbons, un puntal de la literatura escocesa del segle XX. Estranya, sobretot, perquè més que en els sumptuosos moviments de càmera –l'especialitat de Davies–, la força expressiva de Sunset song es referma en les el·lipsis i les repeticions. La pel·lícula podria semblar un melodrama clàssic per la seva èpica intimista i el seu imponent arc narratiu; no obstant això, els seus mecanismes interns són d'una modernitat exultant.

En un moment colossal d'aquesta pel·lícula sobre la resistència femenina davant la injustícia social (als volts de la Primera Guerra Mundial), Davies representa el moment exacte de la concepció del fill de la parella protagonista: ella estesa plàcidament als peus d'un majestuós arbre, ell estirat al seu llit. La disposició conscient a la maternitat i la precipitació inconscient en la paternitat. Vet aquí la saviesa d'un cineasta que creu de veritat en l'amor com una força transcendent.