Suburra

134 MIN. Itàlia (2015)

Suburra

Direcció: Stefano Sollima

Guió: Stefano Sollima i Sandro Petraglia

Amb: Pierfrancesco Favino, Elio Germano, Claudio Amendola i Jean-Hugues Anglade.

Crítica de cinema
JOAN PONS

Suburra

'Neo-noir' italià

Tot i que amb comptagotes i una mica d’amagatotis, hem pogut tastar el gust del thriller televisiu italià contemporani a casa nostra. Entre Comisario Montalbano, Roma criminal, Gomorra: la sèrie i 1992, hem pogut comprovar que l’spaghetti noir, diguem-ne així, no té res a envejar a les ficcions de TV de gènere negre que arriben dels Estats Units, del Regne Unit i d’Escandinàvia, per citar només tres denominacions d’origen molt més reconegudes. I, a més, lluint un caràcter indentitari propi que, sens dubte, no es pot explicar sense tenir en compte que en la història i la realitat d’aquest país el crim organitzat ha tingut un protagonisme gairebé consubstancial (almenys en algunes zones). En aquestes obres es percep una auctoritas que ni de bon tros podem ensumar en creacions d’altres països.

Els relats criminals de l’audiovisual italià recent, doncs, tenen segell propi i alta volada creativa. També al cinema, esclar: Gomorra, la pel·lícula de Matteo Garrone inspirada, com la sèrie, en el llibre de Roberto Saviano, i Calabria, màfia del sur, són thrillers seriosos, creïbles i personalíssims. Tant com Suburra, que no s’assembla a cap de les dues i, tot i així, les mira de tu a tu.

Tot està connectat

Potser perquè Stefano Sollima ha sigut director de Roma criminal, Gomorra. La sèrie i algun altre noir televisiu més desconegut, és inevitable establir una xarxa de connexions entre Suburra i aquest passat catòdic recent. Com a Gomorra (la millor de totes les sèries citades), en aquest film totes les seqüències estan hiperlinkades. Les decisions a les altes esferes del poder a Roma (al Palau del Quirinal, al Banc Vaticà o a la Santa Seu) creen un efecte papallona que acaba tenint conseqüències inesperades en la quotidianitat dels barris perifèrics. També al revés: un tripijoc entre traficants també pot acabar esquitxant les grans patums del poder romà.

“Tot està connectat”, que deia un dels taglines de la sèrie The wire, la gran inspiració de Gomorra. La sèrie. També que un antic terrorista o un capo envellit es plantegin si es jubilen o no pot ser el detonant d’una guerra oberta entre generacions criminals molt més joves (i amb un codi d’honor diferent).

Aquest sentit de la narració dramàtica greu però sense centre de gravetat clar és marca de la casa en les obres de Stefano Sollima. També certa facilitat per passar de la sofisticació estètica i els escenaris de luxe a la brutícia dels carrerons d’uns barris d’aquells que els turistes mai trepitgen (ni gairebé els locals). Suburra està apuntalada en aquestes dues qualitats.