BarcelonaNomés calen uns minuts per intuir per on anirà la cosa a Sparrows: l'Ari es veu obligat a traslladar-se de la ciutat a un petit poble d'Islàndia, i passa de viure amb la seva mare a compartir espai amb el seu pare, un bala perduda a qui feia anys que no veia. La problemàtica d'aquesta relació paternofilial s'imposa com el fil conductor del segon llargmetratge de Rúnar Rúnarsson, que transcorre entre habitatges sense caliu i grans espais oberts, captats amb una llum blanquinosa per la fotografia (en 16 mm) de Sophia Olsson. La pel·lícula també pren la forma d'un relat del pas de la joventut a una certa maduresa, retratant les fases d'inadaptació i angoixa d'un adolescent, encarant el protagonista amb la pèrdua d'un ésser estimat i iniciant-lo en el sexe.
Fins aquí, Sparrows transcorre sense grans sobresalts. Però, gairebé amb el metratge esgotat, Rúnarsson converteix l'Ari en testimoni d'una agressió sexual, a la qual respon amb una decisió molt qüestionable. La seqüència repeteix, gairebé pla per pla, l'acció que el director presentava en el seu multipremiat curtmetratge 2 birds. Però si allà ens trobàvem amb un dispositiu breu i tancat, aquí la situació és un sotrac sense justificació ni conseqüències dramàtiques, que adopta una postura de desinterès abjecte per la víctima de la violació, i envileix el conjunt del film. En qualsevol cas, això ens serveix com a advertència de les maneres d'un cineasta disposat a repartir cops baixos a traïció.
