Solo el fin del mundo

97 MIN. Canadà, França (2016)

Solo el fin del mundo

Direcció: Xavier Dolan

Guió: Xavier Dolan

Amb: Léa Seydoux, Nathalie Baye, Gaspard Ulliel, Vincent Cassel i Marion Cotillard

Crítica de cinema
MANU YÁÑEZ

Solo el fin del mundo

Sobre el paper, Juste la fin du monde, l’obra teatral del francès Jean-Luc Lagarce, oferia a l’aclamat nen prodigi Xavier Dolan tots els ingredients per prolongar l’estat de gràcia assolit amb Mommy. La peça teatral radiografiava la tornada a casa d’un escriptor disposat a anunciar la seva malaltia terminal a una família trastocada pels secrets i la rancúnia: un escenari disfuncional convertit en histèrica olla a pressió per l’ímpetu exhibicionista del director de Tom a la granja. Retratant els personatges com si fossin volcans en erupció, Dolan aspira a destil·lar una certa essència desesperada de la condició humana. En alguns casos, l’estratègia funciona, com quan la introspecció del protagonista (Gaspard Ulliel) actua com a eloqüent reflex de les virtuts i defectes del membres d’aquest clan freak. En els altres casos, la proximitat de la càmera no fa altra cosa que subratllar l’excentricitat d’uns personatges convertits en caricatures: la innocència babaua de la cunyada Catherine (Marion Cotillard), la brutalitat primitiva del germà Antoine (Vincent Cassel), la conciliadora vulgaritat de la germana Suzanne (Léa Seydoux) i l’apocada submissió de la mare (Nathalie Baye). Tot un dream team actoral que s’entrega dòcilment als excessos kitsch d’un enfant terrible inflat d’autocomplaença.

I, malgrat tot, cal reconèixer el talent de Dolan a l’hora de canalitzar la poètica del pop: a les seves mans, el Dragostea din tei d’O-Zone ressona com un perfecte himne al paradís perdut de la infantesa.