Snowden

134 MIN. Estats Units (2016)

Snowden

Direcció: Oliver Stone

Guió: Oliver Stone i Kieran Fitzgerald

Amb: Joseph Gordon-Levitt, Shailene Woodley, Melissa Leo i Zachary Quinto

Crítica de cinema
MANU YÁÑEZ

Snowden

L'any 1991, Oliver Stone va dirigir JFK, una de les seves millors pel·lícules: un retrat calidoscòpic i incisiu de la impenetrable xarxa de corrupteles i interessos creuats que van envoltar l'assassinat de Kennedy. Una vibrant elegia per a una Amèrica abocada a la fi d'un somni d'esplendor. Snowden, el biopic que ha dirigit Stone sobre l'home que va destapar el sistema d'escoltes massives de l'Agència de Seguretat Nacional ianqui, comparteix amb JFK l'ambició d'erigir-se en una radiografia de cos sencer d'un conflicte amb múltiples ramificacions. Així, prenent Edward Snowden gairebé com un pretext, Stone ataca tots els fronts oberts: la falta d'escrúpols dels serveis secrets, la hipocresia dels polítics (amb Obama en el centre de la tempesta), la responsabilitat dels mitjans de comunicació, el desconcert d'una ciutadania atrapada entre l'inconformisme i la ignorància. La pel·lícula té el coratge de no deixar gaires caps per lligar –la seva denúncia contra la perversitat i immunitat dels poders fàctics no podria ser més contundent–, però s'encalla en la confecció del fil conductor del relat: una ensucrada i insubstancial història d'amor que intenta injectar emoció en una pel·lícula eminentment factual, analítica.

L'any 2006 Stone va dirigir World Trade Center, una de les seves pitjors pel·lícules: una crònica lacrimògena dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York. Ofuscat pel trauma nacional, Stone no va saber anar més enllà de l'elogi complaent a l'impressionant sacrifici dels que van morir a les Torres Bessones intentant salvar vides. L'esperit indulgent de World Trade Center reapareix a Snowden, en què el protagonista és retratat com un heroi sense arestes, una figura impol·luta enmig d'un pou amoral. Per no tacar la figura de Snowden, Stone evita de manera força sistemàtica mostrar la implicació directa del protagonista en els crims que acaba denunciant: més que un còmplice, les imatges el presenten com un espectador de les faltes ètiques del altres. Així, renunciant a explorar la cara més fosca i potencialment interessant del personatge –l'ombra del narcisisme–, el film prefereix quedar-se amb el seu viacrucis ètic, sentimental i físic, tot refermant una imatge complaent de l'heroi tràgic.

A la fragilitat narrativa de la pel·lícula cal sumar-hi el poc vigor formal. Snowden comença replicant el look d'alguns films mítics sobre la paranoia a l'Amèrica dels anys 70 –La conversa de Coppola i Tots els homes del president de Pakula– però acaba desembocant en una estètica tocada per la impersonalitat i els efectismes propis dels telefilms.