CRÍTICA DE CINEMA
Cultura Cinema 30/09/2016

Sing Street

Paula Arantzazu Ruiz
1 min

Després de fer el salt a Hollywood amb Begin again, una cinta que, en poques paraules, era un remake del seu èxit Once, l’irlandès John Carney torna a les arrels amb Sing Street, en el que sembla l’equació adequada per fer-se un lloc al cinema independent: personatges somiadors, amors juvenils via pentagrama i una bona banda sonora. Carney no és especialment original en aquesta història d’iniciació adolescent al Dublín dels 80, perquè molt del que explica ja ho vam veure al cinema de John Hughes o d’altres autors dels 90, però almenys sí que sap compondre amb destresa el seu relat, que es podria veure com un treball autoficcional si tenim en compte que de ben segur que a Carney també li va tocar bregar amb la vida d’estudiant en un col·legi catòlic, uns anys en què també va començar a tocar el baix a The Frames. Tot això queda reflectit a Sing Street, que en els seus primers compassos funciona com una cançó pop que aspira a la perfecció, és a dir, amb seqüències eficaces, ben puntejades rítmicament i amb un ímpetu juvenil que feia temps que no apareixia en pantalla. Fins i tot s’atreveix a bromejar amb la volatilitat de les modes musicals i les tribus urbanes en un moment en què semblava que tot estava per descobrir. Sing street sona a hit i gairebé podria haver sigut un trencapistes que modula amb encert la nostàlgia si no fos per un desenllaç que transforma el film de manera radical. Clar i català: és com si en un concert punk de sobte la banda es posés a fer versions dels The Corrs.

stats