CINEMA
XAVI SERRA

Simpatia pel diable

El cineasta Robert Eggers viatja al Salem del segle XVII en el seu debut, ‘La bruja’, un dels films més terrorífics dels últims temps

Simpatia pel diable / UNIVERSAL Zoom

En la Nova Anglaterra del segle XVII, poblada per pelegrins acabats d’arribar del Vell Món carregats de pors i supersticions, la caça de bruixes no era una expressió metafòrica. Ho sap molt bé el director Robert Eggers, que debuta a La bruja amb una de les propostes més terrorífiques que han passat per una cartellera comercial en els últims anys. Per a ell, els contes de bruixes no han sigut mai una cosa llunyana. “Vaig créixer a Nova Anglaterra i sempre he tingut present el seu passat -explica Eggers-, especialment de petit, quan vivia en un poble rural ple de granges i a l’escola ens explicaven els judicis de Salem. El folklore de les bruixes era part del meu pati de jocs imaginari i, de fet, els primers somnis que recordo són malsons sobre bruixes”.

Els perills del fanatisme

Per documentar-se, Eggers va estudiar diaris, cartes i transcripcions de judicis de l’època, alguns dels quals va transcriure literalment. Així va donar forma a la història d’una família expulsada d’una colònia de pelegrins que s’instal·la als marges d’un bosc i veu com un dels fills, un nadó, desapareix misteriosament. Una trama que es mou entre la pel·lícula de bruixes com a metàfora dels perills del fanatisme religiós i les que tiren pel dret i abracen la dimensió fantàstica de la figura de la bruixa. “Si una societat veu bruixes per tot arreu, t’has de preguntar en quin sistema de valors es basa aquesta societat -diu-. La paranoia i la por, fins i tot si es manifesten de manera metafísica, són coses que et farien fugir tan ràpid com una bruixa”.

La bruja transmet una sensació extrema de realisme que contribueix a l’eficàcia del film. No hi ha mirada irònica ni cops de colze còmplices a l’espectador: aquí el terror es mastega i te’l menges amb patates. “Per a ells, les bruixes eren reals i, per tant, temibles -diu Eggers-. És com a les pintures de Goya, on les bruixes duen cranis de fetus humans al cistell. No és una imatge que s’acostumi a veure per Halloween”. Tot i el seu interès per l’imaginari del terror, Eggers confessa que no és precisament el cinema que més l’ha influït. “Les pel·lícules de terror em feien massa por de petit, així que no en mirava gaire -admet-. Però el meu director favorit és Stanley Kubrick i La resplendor és un dels meus grans referents per a La bruja ”.

La pel·lícula no només serveix per posar Eggers en el mapa del cinema independent -va guanyar el premi a la millor direcció en l’últim Festival de Sundance-, sinó que també suposa el descobriment de la protagonista, Anya Taylor-Joy, una jove actriu d’origen argentí i amb família a Catalunya. “La primera audició que vaig veure va ser la de l’Anya i vaig pensar que era massa bona per ser de veritat. Així que vaig veure moltes més cintes però ja sabia que l’Anya era l’única persona que podia interpretar el paper, sobretot perquè té una qualitat molt enigmàtica”, diu el director, que també destaca la facilitat de l’actriu per als idiomes.

“Hem invertit molt temps a desxifrar l’accent anglès de l’època -explica Eggers-. La llengua era crucial per a la gent i fins i tot un simple pagès tenia al cap paraules meravelloses. A Nova Anglaterra es van traduir les primeres Bíblies a l’anglès, ja que era il·legal no ensenyar la paraula de Déu en anglès, i estaven escrites en una estranya poesia”.