Señor, dame paciencia

91 MIN. Espanya (2017)

Señor, dame paciencia

Direcció: Álvaro Díaz Lorenzo

Guió: Álvaro Díaz Lorenzo

Amb: Jordi Sánchez, Megan Montaner, Eduardo Casanova, Antonio Dechent i Silvia Alonso

Crítica de cinema
Xavi Sánchez Pons

‘Señor, dame paciencia’, pitjor impossible

Sona paradoxal però és una realitat: la comèdia mainstream espanyola és un drama. Borja Cobeaga va intentar reanimar-la fa uns anys amb les notables Pagafantas i No controles. Ara bé, la patacada a taquilla va ser gran, i es va veure obligat a rebaixar el llistó creatiu i a escriure amb el seu soci Diego San José les dues parts d’Ocho apellidos vascos per retrobar-se amb l’èxit. El fenomen ja és història. De fet, des de fa uns anys, totes les comèdies fetes aquí copien l’estructura dels films dirigits amb desgana per Emilio Martínez-Lázaro. El resultat són una mena de neoespanyolades –molt pitjors que les clàssiques de Paco Martínez Soria o de la parella Pajares-Esteso– que aposten sense grapa ni gràcia per l’humor groller i els tòpics autonòmics. Señor, dame paciencia n’és l’últim exemple, una pel·lícula morta cerebralment des dels primers compassos i incapaç de treure un sol gag graciós en noranta minuts que s’acaben fent llarguíssims.

El que proposa el director i guionista Álvaro Díaz Lorenzo és una comèdia familiar d’embolics al voltant d’un pare homòfob, racista, de dretes i del Reial Madrid –un Jordi Sánchez que s’emmiralla en José Sazatornil–, que ha de fer front a les parelles de les seves dues filles i del seu fill: un antisistema, un català i un negre basc homosexual. Això dona peu a una sèrie de situacions forçades i de mal gust que, atenció, més que criticar, acaben celebrant l’actitud fatxa del protagonista. Un autèntic disbarat.