CINEMA
Xavi Serra
Maren Ade

“Sempre ens hem de preguntar què hi ha darrere de l’humor”

“Sempre ens hem de preguntar què hi ha darrere de l’humor” / IRIS JANKE Zoom

El retrat de la desintegració d’una parella d’ Entre nosaltres, el seu film anterior, no feia presagiar el potencial humorístic del tercer treball de Maren Ade (Karlsruhe, 1976), Toni Erdmann. L’odissea tragicòmica d’un pare per connectar amb la seva filla addicta a la feina a través de l’humor absurd sorprèn pels seus girs inesperats i canvis de perspectiva, i planteja una invitació a deixar entrar la bogeria en les nostres vides atabalades.

El film reivindica la necessitat de l’humor en la vida, però sense caure en una visió naïf.

L’humor és una cosa complexa. Sempre ens hem de preguntar què hi ha darrere de l’humor, quina intenció té. L’humor es fa servir de moltes maneres diferents. El pare el fa servir de vegades per defensar-se d’una agressió, però també per amagar-s’hi al darrere. La pel·lícula reflexiona sobre l’humor a la seva manera com en l’escena en què la Ines i el seu amant discuteixen quin és l’humor correcte. Per a mi és un tema que sempre estava present. De fet, més que una comèdia, per a mi Toni Erdmann és una pel·lícula sobre l’humor.

També hi ha un humor molt cru en l’escena de sexe. I estranyament, el gest d’ella no té res de submís. Al contrari: és el moment en què decideix prendre el control de la situació.

Sí, no hi ha res d’humiliant en el que fa. Tot i que ens xoqui, per a ella és una cosa divertida. I en els ulls del seu amant hi ha una mica d’admiració, per desagradable que li pugui semblar. A més, és el moment en què ella decideix treure a escena el seu propi Toni Erdmann.

¿D’on va sorgir la idea de les dents postisses com a recurs humorístic?

Això és cosa del meu pare. Va ser la seva broma preferida durant molt de temps. Fa uns anys vaig treballar de voluntària en premières de pel·lícules i en una, la d’Austin Powers, van regalar dents de broma i jo n’hi vaig portar unes al meu pare. Ell se les va posar i es va transformar en una altra persona. I això va disparar la meva imaginació. Per cert, la relació amb el meu pare és molt diferent de la dels protagonistes del film. Sempre agafo coses de la vida real i les faig més grans. El que hi surt sempre és personal, però mai autobiogràfic.

Per què tria el nom de Toni Erdmann?

Toni és un petit homenatge al cantant Tony Clifton, un personatge de ficció que va inventar el còmic Andy Kaufman. M’agrada molt el seu treball com a intèrpret i comediant, però sobretot el que va fer com a Toni Clifton. I Erdmann en alemany vol dir “animal petit” i sonava molt graciós.

L’humor d’Andy Kaufman s’alimenta molt de l’estranyesa i la incomoditat. A Toni Erdmann també es juga amb aquests elements. Què li interessa d’aquest tipus de comèdia?

La incomoditat no és un fi en si mateix. El que realment m’interessa és el que fa més mal de cada situació, el que la gent no diu, el que amaga. Els sentiments o la història subjacent que fan que una escena sigui complexa. El resultat pot ser incòmode, però aquest no és l’objectiu.

A Canes es va ovacionar molt l’escena en què es canta Greatest love of all, de Whitney Houston. No és un fet gaire habitual en un festival.

Sí, però també és perquè les cançons permeten aplaudir sense interrompre la pel·lícula. No té tant de mèrit.

Jo no ho havia vist mai. Per què va triar la cançó? ¿Li agrada com les cançons carrinclones de vegades encaixen en els contextos més dramàtics?

Ser al cinema de vegades és com anar sol en cotxe. És un espai i un context que ens permet disfrutar amb cançons pop que normalment no escoltaríem. En la vida real ens sentim obligats a tenir més bon gust. Sempre vaig voler Greatest love of all, no tenia cap alternativa. Fins i tot vaig comprovar la disponibilitat dels drets abans d’escriure el guió per no emportar-me un disgust després. M’agradava el contrast entre el dramatisme de la lletra i la manera de cantar-la.

El seu retrat de Romania accentua la idea de territori explotat per les grans companyies occidentals. Per què va escenificar la història a Bucarest?

M’agrada molt el cinema romanès i trobo que és un país molt interessant. A més, hi ha una gran connexió econòmica entre Romania i Alemanya. Després del final del comunisme es va vendre la meitat del país a empreses estrangeres. Volia mostrar com les relacions de poder entre països europeus grans i petits es transmeten a les relacions entre empreses. I el capitalisme es visualitza molt millor a Romania. Hi ha molta més gent rica a Alemanya, però a Romania es distingeixen molt millor. XAVI SERRA