2* Direcció i guió: Manuela Burló Moreno. 93 minuts. Espanya (2016). Amb Carmen Machi, Ernesto Alterio, Pilar López de Ayala, Miki Esparbé, Nora Navas, Emilio Palacios2*
Tot i que les històries creuades al cinema van començar a destacar als anys 90, aquest dispositiu fílmic va viure anys de glòria amb el canvi de segle. Potser perquè amb l’inici del nou mil·lenni es volia representar una nova espiritualitat global i globalitzadora, en els primers compassos dels dos mil van arribar-nos un bon nombre de peces corals a la recerca de la catarsi, ja fos en forma de granotes ( Magnòlia, de Paul Thomas Anderson), violència (Amores perros, d’Alejandro González Iñárritu) o col·lisions ( Crash, de Paul Haggis). Temps després d’aquella moda semblava que per fi dèiem adéu a aquesta fórmula una mica esgotadora, però com que dins de les nostres fronteres les coses tenen el seu ritme, de sobte l’alè d’aquells treballs pren forma en aquest film de Manuela Moreno amb una Barcelona nocturna com a teixit viu per on circulen uns personatges amb anhels i destins ben diferents, des de dos nois que han robat un cotxe fins a una parella que ha trencat o dos conductors d’ambulància, entre d’altres. L’estructura del relat col·lectiu funciona, malgrat que no és gaire original (qui escolta aquests programes de ràdio com el que surt a la pel·lícula avui dia?), com també funciona una càmera que sap mantenir les diverses velocitats de cadascun dels protagonistes; però moltes d’aquestes virtuts s’esvaeixen de manera irremeiable cada cop que obren la boca. A Moreno la perd el to d’autoajuda transcendental i, esclar, les bones intencions es transformen en impostacions.
