Norman, el hombre que lo conseguía todo

117 MIN. Estats Units (2016)

Norman, l'home que ho aconseguia tot

Direcció: Joseph Cedar

Guió: Joseph Cedar

Amb: Richard Gere, Steve Buscemi, Charlotte Gainsbourg i Hank Azaria

Crítica de cinema
Joan Pons

Richard Gere és ‘Norman, l'home que ho aconseguia tot’

D’ofici, intermediari

No és fàcil explicar l’argument de Norman, l'home que ho aconseguia tot. I això, d’entrada, no és ni bo ni dolent. És bo si posem aquesta pel·lícula en el context discursiu actual (no només cinematogràfic), on prima la simplicitat, el reduccionisme i els tractaments de tonalitat bicolor: Normanno és una pel·lícula que abarateixi ni els seus continguts ni les seves formes. Resumint: és complexa. I potser també gratuïtament complicada. Perquè és dolent tenir la sensació que els creadors del film se saben més intel·ligents que tu i no fan res per dissimular-ho, sinó que més aviat t’ho passen per davant els nassos. Discursos elaborats, matisats i rics, sí, esclar, benvinguts siguin; tendències altives, no, gràcies.

De la mateixa manera, tampoc no és senzill explicar el personatge del Norman. És un assessor sense ofici ni benefici, un consultor sense amo, un pidolaire dels poderosos, un aconseguidor que no se sap gaire bé quines portes et pot obrir, un intermediari que no té connexions però les crea (o més aviat ho intenta) on no n’hi ha cap, un borinot pesat que s’atansa a les persones amb calés, un xerraire inofensiu que tothom coneix però de qui ningú sap res... Aquesta dimensió misteriosa del personatge és un dels actius del film. No tenir clar si el Norman és un trepa estafador o un pobre home que intenta fer-se un lloc en els cercles que prenen decisions és un símptoma del nostre temps. En abstracte, el Norman és un símbol de l’amiguisme, el clientelisme i l’oportunisme en els tripijocs de fum i miralls de les esferes polítiques i econòmiques del Primer Món.

Cedar vs. Gere

Tampoc no és fàcil, i ja és la tercera dificultat, explicar als fans de Richard Gere que potser aquesta pel·lícula no els agradarà gaire. Amb un posat d’optimista derrotat que sembla inspirat en la fesomia de Peter Sellers a Benvingut, Mr. Chance, Gere construeix un personatge tèrbol però entranyable. Com la mateixa pel·lícula, costa identificar si els sentiments que desperta són els que associem a la comèdia o al drama. Potser perquè aquesta és molt més una pel·lícula d’autor que d’actor (per molta tirada que continuï tenint Gere com a estrella que atreu públic a la taquilla o inspiri festivals muntats de la nit al dia al voltant de la seva presència). L’israelià Joseph Cedar és partidari d’un cinema molt oral, amb poca acció o concessions a l’entreteniment. Dins de les seves immersions en cercles tancadíssims per a la resta de mortals (l’anterior film, Footnote, era pura espeleologia en el circuit dels mèrits i les enveges acadèmiques), els actors són només signes d’un missatge xifrat no apte per ser descodificat per totes les platees.