Resident evil. Capítulo final

107 MIN. Estats Units (2016)

Resident evil. Capítulo final

Direcció: Paul W.S. Anderson

Guió: Paul W.S. Anderson

Amb: Milla Jovovich, Iain Glen i Ari Larter

Crítica de cinema
Toni Vall

'Resident evil. Capítulo final '

El pas inexorable de les pel·lícules, unit a la progressiva i tot sovint no gaire fàcil expulsió dels prejudicis, permet adonar-se que totes les sagues cinematogràfiques tracten sobre el mateix gran tema: el pas del temps. Percebre-ho diàfan en una saga com la de Resident evil és tot un triomf, perquè un s’adona una vegada més que els estímuls que brollen de la pantalla no tenen tan sols a veure amb allò que es veu explícitament sinó, sobretot, amb els intangibles que s’intueixen. Resident evil, es miri com es miri, és un filó esgotat, repetitiu, reverberant. Quan un llegeix “Capítulo final” al costat del títol d’una pel·lícula llegeix qualsevol cosa excepte el significat literal. El gènere fantàstic i de terror –Elm Street, Divendres 13- és procliu a aquesta mena de situacions. Des del 2002 que s’està esprement la llimona de Resident evil. Quasi sempre amb el mateix director –Paul W.S. Anderson- i sempre amb la mateixa actriu. Hem vist Milla Jovovich entossudida en el seu paper d’Alice, fent-se gran –els anys quasi no es noten!- i renovant-li les energies. I d’això tracta aquesta pel·lícula. Encara que a un no li interessin especialment les adaptacions de videojocs al cinema, que no detecti excessius motius de goig en la persecució de zombis i l’extinció compulsiva de virus indestructibles, aquell intangible difícil de descriure ve a rescatar-lo i li injecta adrenalina. Aquest suposat capítol final suposa l’absència d’argument portada al paroxisme. Hi ha passatges que semblen literalment esqueixos de l’últim Mad Max i només una actitud és l’òptima: quedar-se com hipnotitzat i entendre que el temps passa.