El títol en castellà de la nova cinta de Zhang Yimou s’assembla prou al d’un film anterior, El camí cap a casa, perquè pensem que el xinès torna als seus inicis. Però Regreso a casa escruta un període de la història de la Xina que només havia explorat a Vivir: la Revolució Cultural. I ho fa a través d’un drama íntim que s’allunya tant de l’espectacularitat dels seus títols de gènere estil La casa de les dagues voladores com de l’èpica colorista dels seus primers films històrics. Com a drama, Regreso a casa aposta fort. La protagonista, una dona que veu com la seva filla delata el pare fugitiu de la repressió política, pateix una amnèsia que li impedeix reconèixer el seu marit quan per fi torna a la llar rehabilitat pel govern. L’amor d’ell intenta superar aquest obstacle a base de perseverança. Hi ha una qualitat clàssica en la forma amb què Zhang aborda el romanticisme que atorga un encant indiscutible a Regreso a casa, apuntalat per les convincents interpretacions de Gong Li i Chen Daoming. Fa patir més la lectura política de com la Xina contemporània afronta la relació amb una de les etapes més fosques del seu passat. Entre les metàfores gens subtils (l’amnèsia traumàtica, la falta de reconeixement de les víctimes...) i el fet de refugiar-se excessivament en el melodrama, Zhang esquiva incidir en el vessant més brutal d’aquella època.
