CINEMA
XAVI SERRA

Punks vs. nazis

‘Rio Bravo’ en versió ‘hardcore’. A ‘Green room’, els membres d’una banda de punk se les tindran amb una comunitat de ‘skinheads’ amb set de sang. Terror, humor i violència extrema se citen en l’última sensació arribada del Festival de Sitges

Punks vs. nazis / LA AVENTURA Zoom

Abans de transformar-se en un thriller violent i salvatge, un setge sanguinolent protagonitzat per un grup de joves que es veuen atrapats en una comunitat tancada de skinheads amb males puces, Green room és un retrat notable sobre la vida en la carretera d’una petita banda de punk rock: nits dormint en cases de desconeguts, concerts en locals mig buits, viatges en furgonetes atrotinades xuclant d’amagat la gasolina d’altres cotxes... Un mirada sobre el punk rock que respira autenticitat gràcies a l’experiència personal del director, Jeremy Saulnier, que abans de convertir-se en cineasta i firmar el thriller de venjança Blue ruin i la modesta comèdia de terror Murder party va formar part de la vibrant escena hardcore de Virgínia i Washington DC. “El meu grup es deia No Turn On Fred -recordava Saulnier a l’últim Festival de Sitges- perquè la meva ciutat estava plena de senyals de “ No turn on red ” (no gireu amb el semàfor en vermell) als quals algú havia afegit una F. Era un nom estúpid, però així ja teníem 300 cartells gratis del nostre grup”.

El grup que protagonitza Green room són els This Ain’t Rights, un quartet de hardcore rabiós i adrenalític amb lletres polititzades, puristes del punk sense perfils a les xarxes socials perquè “la música s’ha d’experimentar en viu, sent-hi present”. Una filosofia que potser es replantegen quan, després d’un concert en un cau de skinheads neonazis -als quals provoquen tocant el Nazi punks fuck off dels Dead Kennedys-, presencien un assassinat i es veuen incomunicats en un camerino assetjat per skins assedegats de sang. Saulnier, per cert, tampoc ha hagut d’investigar gaire per retratar la violència de la comunitat skinhead. “Formaven part de l’escena punk -apunta-. Jo no m’hi he enfrontat, però els he vist barallar-se amb gent als concerts. La típica esbatussada a peu d’escenari: algun cop vaig acabar amb el llavi partit o un ull de vellut, però era violència consensuada, res seriós”.

Tot i que a Green room xoquin les ideologies dels punks d’esquerres i els skinheads neonazis, Saulnier assegura que la pel·lícula no té intenció política. “Sé que l’escenari, l’estètica i el to fa que pugui ser categoritzada com de terror, però per a mi és una pel·lícula de guerra: en un costat els amateursi en l’altre els professionals”. La idea del grup reduït de persones assetjades per una colla de salvatges també remet al western, però el film és sobretot un thriller angoixant. “El meu objectiu era fer un exercici sobre tensió en augment -diu-. Em va encantar la resposta del públic davant de les escenes més tenses de Blue ruin, una reacció gairebé física i emocional. Així que em vaig proposar doblar l’aposta”.

Com a Blue ruin, Saulnier treballa dins dels codis de gènere, però amb personatges que semblen sortits d’un documental. “Quan escric intento no passar-me de llest amb girs i personatges recargolats -afirma-. La gent normal ja és prou interessant”. Recrear la realitat és la seva obsessió: “De petit construïa diorames i models a escala. Odio que en el cinema actual l’espectacle sigui un recurs narratiu. Per a mi, les explosions no tenen cap impacte emocional. Un final emocionant és el de Sense perdó, quan Will Munny s’enfronta sol a un grup de pistolers. És una experiència que no oblidaré mai: tensió, conflictes i decisions, no coses explotant. El que es feia a les pel·lícules dels anys 70 i 80”.

Minor Threat o Madonna?

La violència extrema de Green room seria menys suportable sense els tocs d’humor que hi aporta Saulnier. “¿Quin grup us emportaríeu a una illa deserta?”, pregunta un periodista als This Ain’t Rights al principi de la pel·lícula. Les respostes no van gaire més enllà del cànon hardcore i punk: Misfits, Minor Threat, Stooges, Poison Idea, Dare to Defy... Però unes hores després, a punt d’enfrontar-se amb els skinheads i potser perdre la vida, el postureig perd una mica el sentit i més d’un revisa la seva elecció. I no és estrany que aleshores surtin noms d’artistes com Slayer, Prince i fins i tot Madonna. “Jo m’hi enduria Black Sabbath -confessa Saulnier-. Però els Black Sabbath d’Ozzy, esclar”.

Després de causar sensació a Sundance, les ofertes dels estudis ja comencen a acumular-se a la taula del director de Green room. “Ja m’han ofert un parell de pel·lícules de superherois, però he dit que no. Algun dia m’agradaria dirigir un projecte gran, però prefereixo créixer a poc a poc i guanyar-me la confiança. Treballar sota la supervisió d’un comitè és sinònim de desastre”.