Pirates del Carib

129 MIN. Estats Units (2017)

Piratas del Caribe: La venganza de Salazar

Direcció: Joachim Rønning, Espen Sandberg

Guió: Jeff Nathanson

Amb: Johnny Depp, Javier Bardem, Orlando Bloom, Geoffrey Rush, Brenton Thwaites i Kaya Scodelario

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

‘Pirates del Carib’, ¿queda algun tresor per descobrir?

¿És possible una altra entrega de Piratas del Caribe sense Johnny Depp i, per tant, sense el mític Jack Sparrow com a protagonista? En el ja cinquè episodi de la saga, la idea d’una probable jubilació de Sparrow travessa el llargmetratge gairebé de principi a fi però no precisament perquè Depp estigui en hores baixes –l’actor demostra que encara te punch com a mascota histriònica de la franquícia–, sinó més aviat perquè sembla que la sèrie hagi navegat per tots els mars possibles i ja no hi hagi cap tresor per descobrir ni cap misteri per resoldre. De fet, aquesta nova entrega vol concloure algunes de les línies narratives obertes al tercer capítol, com si la saga estigués revisant-se a ella mateixa per tornar a salpar amb els deures fets.

Piratas del Caribe: La venganza de Salazar, en aquest sentit, es fixa en dos personatges secundaris que sostenen bona part de la trama i amb unes personalitats que no s’allunyen dels recents estereotips d’herois i heroïnes de Disney: el primer és Henry (Brenton Thwaites), que és fill de Will Turner (Orlando Bloom) i Elizabeth Swann (Keira Knightley); la segona, Carina Smyth (Kaya Scodelario), una òrfena acusada de bruixeria que domina a la perfecció les ciències del cel. És a dir, una parella de marginats talentosa, valenta, i amb problemes familiars. Tal com es coneix en els cercles crítics, personatges amb daddy issues. Així doncs, el viatge iniciàtic d’aquests dos joves passarà, evidentment, per recuperar Sparrow, a qui la sort li ha deixat de somriure i a qui persegueix sense alè un antic arxienemic, el capità Salazar (un Javier Bardem psicòpata i amb problemes de dicció), una figura que retorna del més enllà liderant un destacament de mariners zombis amb el propòsit de no deixar cap pirata amb vida.

Concessions a l’audiència

Com a bona translació d’una atracció de fira, a Piratas del Caribe 5 no hi falten situacions d’acció frenètiques, potser n’hi ha massa. Però a diferència de les anteriors entregues, i sobretot de l’anterior, els responsables del film, Joachim Rønning i Espen Sandberg, s’han esforçat per donar-li la coherència, l’ordre i el concert necessaris perquè el ritme del relat arribi a bon port. De concessions a l’audiència, per tant, no n’hi falten: el seu clímax evocant, d’una banda, Els deu manaments (1956), de Cecil B. DeMille, i, de l’altra, A la recerca de l'arca perduda (1981), de Spielberg, parla per si sol, i fins i tot el cameo de Paul McCartney és divertit. Ara bé, que els elements de l’equació funcionin no assegura que el temps es pari i que Sparrow/Depp sigui per sempre atlètic i irreverent.