Pieles

77 MIN. Espanya (2017)

Pieles

Direcció: Eduardo Casanova

Guió: Eduardo Casanova

Amb: Candela Peña, Ana Polvorosa, Macarena Gómez, Carmen Machi, Secun de la Rosa i Jon Kortajarena

Crítica de cinema
Andrea G. Bermejo

‘Pieles’ critica la societat que no mira a l’interior de les persones

“El gran miracle de la natura”, diu una inscripció amb llatí al costat del retrat de Magdalena Ventura al Museu del Prado. El 1631 el pintor Josep de Ribera va rebre un encàrrec del seu mecenes habitual, el duc d’Alcalá i virrei de Nàpols, per immortalitzar aquesta dona italiana, mare de tres fills, a la qual havia crescut una espessa barba als 37 anys. La dona barbuda, així s’anomena un dels màxims exponents del barroc espanyol, és també un bon exemple d’aquest estil pictòric de llums i ombres i de retratats deformes. Quatre segles després, Eduardo Casanova deixa de banda el tenebrisme dels antics mestres i torna a aquesta fascinació amb Pieles. Doncs bé, si Freaks, L’home elefant o el mal gust de John Waters són claríssimes referències per a la seva opera prima, el pintor valencià establert a Nàpols ha de ser indubtablement la més propera i la primera.

Deformació d’un curt anterior del mateix Casanova –el genial Eat my shit–, Pieles és un film d’històries creuades sobre gent amb malformacions. És a dir, al voltant del personatge que en aquell relat tenia un anus en comptes de boca, i viceversa, hi ha la dona amb mitja cara desfigurada que busca que l’estimin per qui és ella, el seu pretendent de rostre cremat que somia a ser guapo, la noia amb acondroplàsia que vol quedar-se embarassada per no estar sola, la prostituta sense ulls que desitja que la toquin, el pederasta i el jove que aspira a ser sirena.

Casanova desplega una inestimable tendresa amb la seva troupe de contrafets. Els seus friquis són mereixedors de tota la felicitat a què aspiren, sembla dir mentre critica una societat superficial, supèrflua i banal que no mira mai a l’interior de les persones. En plena era de la selfie, el jove director llença aquest envit de lletgesa, embolcallant-lo en un món de color rosa. Tant l’art com el vestuari, el maquillatge i la perruqueria estan tintats de tons malves, rosacis i liles, una aposta a un sol número que embafa i incomoda i aconsegueix el que sembla un dels propòsits de la pel·lícula, potser el principal: que abandonis les crispetes fins als crèdits.

Interpretada amb més o menys fortuna –destaquen l’expressivitat d’Ana Polvorosa i la sempre desbordant desimboltura de Candela Peña–, i amb un muntatge a vegades mancat de fuïdesa, l’opera prima d’Eduardo Casanova és, no obstant, una declaració d’intencions valenta i una celebració de l’univers propi. Ara bé, què passarà quan el jove cineasta canviï –que ho farà– de pell? Ja frisem per veure-ho.