Paterson

113 MIN. Estats Units (2016)

Paterson

Direcció: Jim Jarmusch

Guió: Jim Jarmusch

Amb: Adam Driver, Golshifteh Farahani, Kara Hayward i Sterling Jerins

Crítica de cinema
Joan Pons

Paterson

Hi ha pel·lícules sobre poesia i hi ha pel·lícules poètiques. Paterson és les dues coses a la vegada. I com que és un film que convida a enjogassar-se amb l’escriptura i el format, aquí teniu dues crítiques pel preu d’una que aborden aquestes dues dimensions de l’obra, cadascuna amb el seu titolet corresponent i tot.

Poesia ets tu

Paterson, el personatge, és un conductor d’autobús que els dies laborables fa sempre la mateixa ruta per Paterson, el poble de Nova Jersey. Aquesta rutina i aquest contacte reiterat amb un mateix paisatge i paisanatge, li permet desenvolupar una afició literària que no va més enllà del 'hobby': escriure poesia inspirada en aquest dia a dia. Els matins que Paterson comparteix amb la seva parella, les converses random que escolta dels passatgers del bus, les passejades amb el gos i les anècdotes de barra de bar són matèria primera per als seus versos. També una capsa de mistos o una gerra de cervesa a mitges poden encendre l'espurna lírica. Aquesta relació d’individu amb entorn tan estreta i particular no és gaire diferent de la que podríem tenir tots nosaltres si ens ho plantegéssim. Només caldria contemplar les nostres jornades sisífiques amb altres ulls. Cercar ritmes, estructures, cicles, detalls, associacions, etc., en la nostra quotidianitat ens agermanaria amb Paterson. No és tan difícil. De fet, fins i tot una nena ho pot fer, com passa dins mateix del film. Només cal esgarrapar un moment de la jornada (abans d’engegar l’autobús o a la pausa per dinar) per posar en negre sobre blanc aquests descobriments del dia a dia (i de fet, com ensenya el film, no cal ni publicar-ho). Perquè per al personatge d’Adam Driver, qualsevol cosa que li passi per davant dels ulls pot amagar bellesa i significat. És a dir, potencialment, tot és poesia.

Poesia sóc jo

Si bé la divisòria que va marcar Pasolini entre cine-poesia vs. cine-prosa encara és vigent, Jarmusch s’alinea clarament en el primer bàndol. La seva pel·lícula és com un manual de recursos d’estil en l’escriptura cinematogràfica. Paterson va plena de rimes interns (personatge, ciutat i pel·lícula es diuen igual, molts plans es repeteixen al llarg del film de manera consonant) i de correspondències externes (amb els autors que llegeixen Paterson, amb la filmografia anterior de Jarmusch i amb el cinema d’altres directors, com Aki Kaurismaki). Tota ella busca una cadència, una vibració i una música organitzada amb voluntat mètrica, estructural, seguint patrons de repetició rítmics (els dies de la setmana, els horaris de feina...). I així és com Jarmusch aconsegueix que una història sobre un poeta inventat sigui també la història d’un poeta real: d’ell.