CINEMA
PAULA ARANTZAZU RUIZ
Eduardo Casanova

“Parlo de les minories de la minoria”

El conegut actor de la sèrie ‘Aída’ dirigeix ‘Pieles’, el seu primer llargmetratge

“Parlo de les minories  de la minoria” / JAU FORNÉS Zoom

Res més profund que la pell, deia Paul Valéry, i sembla que Eduardo Casanova hagi volgut fer seus els versos del poeta francès amb Pieles, el seu primer llargmetratge com a director. Això sí, l’opera prima del conegut actor de la sèrie Aída s’aixeca sobre referències més trash i extravagants, perquè Pieles, en efecte, és tan barroca com sembla: una caixa de Pandora de cossos amb malformacions que, d’altra banda, amaguen persones tendres i vulnerables, a la recerca d’una certa idea de felicitat. ¿El primer melodrama punk escatològic espanyol del segle XXI? No hi ha cap dubte, en qualsevol cas, que és tota una declaració d’intencions. “Estem molt condicionats pels missatges i els estereotips que diuen en què ens hem de convertir -es lamenta un Casanova esmunyedís i amb una energia infinita-. I els cossos ho són tot i no són res al mateix temps. El cos és el que cadascú vol que sigui”.

¿Per què en el teu debut en el llarg volies parlar del cos?

No m’interessa tant el cos com a tal, més aviat volia explorar com el cos condiciona el que s’amaga a l’interior. Volia filmar cossos perquè volia filmar el que hi ha dins. Reconec que en la pel·lícula hi ha aquesta contradicció. D’una banda, subratlla que l’aparença física no significa res, però, d’altra banda, per a mi el cos és una qüestió important.

Molts dels personatges del film apareixen en els teus curts anteriors. ¿Volies crear un univers d’antiherois amb malformacions?

Tots els meus curts tenen molt a veure amb Pieles, però perquè aquestes criatures pertanyen al mateix món, que és el meu cap. Diguem que Pieles és com l’estatut definitiu del meu univers, de tot el que em sacseja. Els curts han sigut com una mena de camp de cultiu de les meves obsessions.

Molts crítics parlen de Freaks, de Tod Browning, però a mi em fa pensar en Happiness, de Todd Solondz, per l’estructura d’històries creuades.

Doncs Happiness és una de les meves pel·lícules favorites, i Todd Solondz, un dels meus directors predilectes. Tenia molt clar des del principi que volia fer un film coral, perquè crec que l’única manera de parlar de les minories és fer-ho en plural.

Reivindiques un conflicte col·lectiu?

Sí, sens dubte. Pieles parla d’un grup de persones que busquen la seva identitat, tot i que tampoc tenen clar si volen acceptar-se a elles mateixes. Tot això de l’acceptació em sembla naïf. Jo vull retratar persones que busquen les seves identitats encara que vulguin morir, mutilar-se, ser persones avorrides, boniques, frívoles o deformes. Pieles parla de les minories de la minoria: les minories absolutes.

¿Creus que Pieles també és un rara avis dins el cinema espanyol?

Crec que Pieles més aviat és una pel·lícula poc vista últimament. I això també és gràcies als meus productors [Álex de la Iglesia i Carolina Bang], que m’han deixat fer el que m’ha donat la gana. Si la majoria dels productors donessin més llibertat als directors, sortirien més rara avis en el nostre cinema.

La primera seqüència de Pieles és controvertida.

M’agrada molt crear situacions en què la cosa més horrible que tens al cap pot passar. No soc d’amagar les coses i quan faig cinema m’agrada anar de cara. I si aquesta frontalitat està tenyida de rosa, et porta a llocs molt estranys. A Pieles et trobes amb coses molt bèsties, però com que tot és rosa i bonic, acabes veient el que no volies veure.

¿La teva obsessió amb el color rosa va més enllà del cinema?

Tinc la casa sencera pintada de rosa. I plena de retrats de dictadors, pintures morboses, imatges de Charles Manson o Jackie Kennedy.

Ets un mitòman entregat?

Sí, soc molt mitòman. M’agraden els personatges manipuladors i amb un poder brutal, com ara els dictadors o les mares castradores. I el Manson, per exemple, el trobo paradigmàtic. Però no vull convertir-me en els meus mites: són massa complicats!

De dictadors i mares castradores, n’està plena, la teva petita filmografia.

Exacte. La política és el que més m’interessa després del cinema. De fet, per a mi tot és polític.

¿Et molesta, llavors, que t’etiquetin com a enfant terrible o com a icona millennial?

Ara mateix, l’etiqueta que més ràbia em fa és la de la samarreta que porto, que és nova i m’està destrossant el clatell. Soc molt tolerant amb la resta d’etiquetes.