'Oleg y las raras artes'

70 MIN. Espanya (2016)

'Oleg y las raras artes'

Direcció: Andrés Duque

Guió: Andrés Duque

Amb: Oleg Nikolaevich Karavaichuk

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

Oleg y las raras artes

La seva excentricitat i el seu talent com a artista eren populars a tot Sant Petersburg. Amb la boina vermella de cantó que coronava una cabellera indòmita i el seu posat alhora elegant i bohemi, l'octogenari Oleg Karavaichuk mantenia cert aire d'aquell nen prodigi de la música que amb set anys va ser capaç d'enlluernar el mateix Stalin. El dictador va salvar Karavaichuk del gulag, però el règim no t'acabava de perdonar mai si tenies un contrarevolucionari a la família. I el pianista genial i heterodox es va haver de limitar a compondre música per a bandes sonores de pel·lícules la major part de la seva vida.

Oleg Karavaichuk, que va morir tan sols fa quatre mesos, és l'objecte del nou film del veneçolà establert a Barcelona Andrés Duque. Però Oleg y las raras artes té poc a veure amb els documentals biogràfics convencionals i no entra a detallar cap d'aquests aspectes més viquipedistes de la trajectòria vital i professional del músic. Karavaichuk no era un artista avesat a l'exposició mediàtica, així que aquest film que amb prou feines excedeix l'hora de durada és, com el seu protagonista, insòlit, delicat, fràgil i d'una bellesa com d'una altra dimensió espaciotemporal.

Karavaichuk se'ns introdueix a la pel·lícula tot passejant per un fastuós passadís de l'Ermitage abans d’asseure's a tocar en l'exclusiu piano d'or de Nicolau II. La càmera de Duque mostra tant interès a escoltar com a contemplar la interpretació de Karavaichuk. El músic no troba contradictori admirar tant els antics tsars com Stalin, mentre renega dels dirigents actuals. Duque també l’acompanya a la colònia de Komarovo, una zona residencial vora el mar on el règim soviètic acomodava els artistes i científics oficials. El protagonista lamenta que ara qualsevol nou-ric pugui comprar una d'aquelles datxes que solien habitar Xostakóvitx o Tarkovski... Però Oleg y las raras artes no busca tant plasmar una nostàlgia per una Rússia o URSS que probablement no van existir mai com acostar-nos a una figura que habita un univers artístic i humà les regles del qual només sembla conèixer ell. Així, Karavaichuk no resulta tan llunyà d'altres protagonistes de la filmografia de Duque com el Zulueta d'Iván Z o la dona filipina de Paralelo 10. En el cas d'Oleg..., el director també observa de manera atenta i sensible els gestos, les digressions (per exemple, sobre les mucoses i les dissonàncies com a claus del geni artístic!) i la pràctica de l'art del seu protagonista per copsar part del seu misteri sense desbaratar-lo mai del tot.