Crítica de cinema
Cultura Cinema 24/05/2017

No es pot ser més rondinaire que 'Wilson'

L’eròtica de la misantropia

Joan Pons
1 min

A Wilson se l’ha d’estimar. Bé, no, a Wilson se l’ha d’odiar. O, si volem filar més prim, Wilson és un personatge a qui s’ha d’aprendre tant a estimar com a odiar. Perquè ell, si existís en la realitat (i potser existeix: no està tan lluny del fenotip de català emprenyat que tots coneixem), ens odiaria i ens estimaria alhora.

Wilson, el protagonista del còmic de mateix títol que va crear Daniel Clowes el 2010, és un misantrop inconscient. Ell s’acosta a la gent, però és tan maldestre socialment, tan trol (no hi ha cap filtre entre els seus pensaments i el que surt per la seva boca) i tan inoportú, que és impossible simpatitzar amb la seva desgràcia. Però, oh miracle, hi ha un moment del relat en què aquest corrent de rebuig és tan extrem que acaba fent un estrany clic en l’espectador i ens acabem posant de la seva banda. Ens acomodem en la incomoditat. A més, Wilson és tan extraordinàriament rondinaire i matusser emocionalment que no pot ser una representació realista: és una abstracció del malestar i la derrota de certes persones que no han sabut conduir la seva vida de manera convencional.

Tot aquest rerefons corrosiu ja era, és cert, al còmic de Clowes. L’aportació de Craig Johnson a l’adaptació al cinema costa de mesurar a primer cop d’ull. Però si hi rumiem cinc minuts, llavors ens adonem que la fidelitat al llenguatge dels tebeos (sembla un encadenat de vinyetes i tires tragicòmiques més o menys autònomes) era l’única manera de mantenir el to de costumisme agre que bategava al còmic.

stats