No sé decir adiós

96 MIN. Espanya (2017)

No sé decir adiós

Direcció: Lino Escalera

Guió: Lino Escalera i Pablo Remón

Amb: Nathalie Poza, Juan Diego, Lola Dueñas, Pau Durà i Miki Esparbé

Crítica de cinema
Manu Yáñez

‘No sé decir adiós’, trio d’actors jugant al límit

Concebuda com una espècie d’antítesi de films com Truman, de Cesc Gay (on la presència de la mort refermava una amistat), o Amor, de Michael Haneke (que parlava sobre la compassió), No sé decir adiós representa l’arribada de la mort com un pou sense fons ni escletxes, allà on, com ens acostuma a ensenyar el cinema d’Alejandro G. Iñárritu, la rancúnia, la incomunicació i els impulsos autodestructius agafen el timó de la naturalesa humana. En favor de l’opera prima de Lino Escalera, cal dir que No sé decir adiós fa gala d’una sòlida lògica interior, reticent a edulcorar la realitat dels seus personatges amb forçades redempcions o miraculoses reconciliacions. Aquí s’imposa la llei de la confusió generada per la tragèdia, que dona forma a un relat més aviat monòton, sense arestes, en què els personatges mostren les seves frustracions a través d’uns diàlegs i situacions força explícits.

D’altra banda, No sé decir adiós no es pot imaginar sense l’entrega d’un trio d’actors que juguen al límit, decidits a fer de cada escena un esclat d’expressivitat dramàtica, una aposta que resulta tan espectacular com fatigant. Així, una intensa Nathalie Poza posa en escena el desencís d’una dona atrapada entre l’èxit professional i el buit existencial; un histriònic Juan Diego encarna una agonia implacable i desangelada; i la sempre magnífica Lola Dueñas s’encarrega de donar alè a “una paleta que va decidir quedar-se al poble”. Tres bons actors enfundats en uns vestits que semblen fets a mida.