Música que es veu, cine que sona
Cinema documental
Borja Duñó Aixerch

Música que es veu, cine que sona

Música que es veu, cine que sona / ANNE-CHRISTINE POUJOULAT / AFP

A l'In-edit d'enguany hi ha documentals musicals que es recomanen sols, com el de Jim Jarmusch sobre Iggy & the Stooges i el de Julien Temple sobre Keith Richards. O els de Blur i Oasis. Però hem volgut anar més enllà i hem demanat a dos dels comissaris del festival que ens ajudin a endinsar-nos en el gruix de la programació. Amb tots vosaltres: Joan Pons i Roger Roca

Una pel·li imprescindible en la programació d'enguany.

ROGER ROCA: A poem is a naked person (Les Blank, 1974), perquè per a un festival com el nostre és una sort poder estrenar un clàssic. La pel·li és del 1974 però no s'ha pogut veure fins al 2015. I com totes les pel·lis de Les Blank està saturada de vida, i la música forma part de la vida que ens ensenya.

JOAN PONS: Eat that question - Frank Zappa in his own words (Thorsten Schütte, 2016), perquè reuneix diferents atractius: un personatge amb fans al darrere, un bon documental i un èxit que el precedeix. Tothom en sortirà content, els que coneguin Zappa i els que no, i té un punt popular. Ull, poder estrenar un documental que no s’ha vist mai d'un dels grans autors del format sempre és un plus. La de Julien Temple, Keith Richards: The origin of species (2016), ha sigut una incorporació d’última hora, però amb aquests dos noms junts les butaques s'omplen soles.

R.R.: És curiós, no? Segur que ho preguntes a algú que veu la programació i et diu alguna cosa com Gimme danger (Jim Jarmusch, 2016), que és una elecció òbvia i segura i té molts mèrits. Però per això mola treballar en aquest equip.

Una per a cinèfils.

J.P.: Doncs qui vulgui descobrir com va començar Todd Phillips, director de comèdies ianquis, que s’arribi a Hated: GG Allin & the Murder Junkies (1993), un festival d'escatologia punk que també fa riure. I si el cinèfil vol anar a cop segur, doncs Jubilee (1978), de Derek Jarman.

R.R.: Per a cinèfils: potser les pelis de la secció d'homenatge al punk com The blank generation (Amos Poe i Ivan Krall, 1976). Perquè a la seva manera intentaven escriure amb un llenguatge propi.

J.P.: I si vol trepitjar rajoles mullades, que s'arrisqui amb els docu assaig de Kikol Grau. Hi ha un sentit del llenguatge de la imatge documental i el muntatge que és tant de filmoteca i classe acadèmica com de hackers que fan una projecció en una casa okupa.

R.R.: Ara bé, segur que un munt de gent surt del cine pensant ‟Què collons és això? Un retalla i enganxa de YouTube?”

J.P.: I tant! Kikol genera el dubte de la presa de pèl, que és boníssim que passi. Això no és un docu! És un pirata! Que es creï debat, àgora, controvèrsia, dubte... és un fenomen molt de cinefília, sovint els agrada (ens agrada) més parlar de les pel·lis que les pel·lis en si.

Una per a fans de la música, els que van a concerts i no són necessàriament cinèfils.

R.R.: Si n'hagués d'anar a veure un per motius musicals segurament seria Gimme danger. I, si no, Omega (José Sánchez-Montes, Gervasio Iglesias, 2016). Per a fans del disc Omega [d'Enrique Morente amb Lagartija Nick, 1996] és un regal, perquè explica les claus d'un àlbum que té molta molla.

J.P.: Jo crec que Austin city limits (Keith Maitland, 2016) és un àlbum de cromos d'americana brutal. Hi ha passat tothom, per aquell programa! I amb actuacions bastant de treure's el barret.

R.R.: Tens raó, Joan. Ara rectificaria, com de costum. Austin city limits és un festival de músiques.

Una per aixecar-se de les butaques i ballar.

R.R.: A estones Strike a pose (Ester Gould, Reijer Zwaan, 2016), el documental dels ballarins de la Madonna. I Fonko (Göran Olsson, Lamin Daniel Jadama, Lars Lovén, 2014), un mapa de les músiques modernes que es fan a l'Àfrica.

J.P.: Raving Iran (Susanne Regina Meures, 2016) o The man from Mo'wax (Matthew Jones, 2016) són més sobre gent que balla i Fonko és més se me’n van els peus. Tot i així, documentals per aixecar-se a ballar... Haurien de ser film concerts, més aviat. Un documental tendeix a voler explicar-se i que l'escoltis.

R.R.: Molts es poden ballar, però només a estones, perquè són pel·lícules ambicioses i volen explicar històries i no només presentar músiques.

Una de la secció d'homenatge als 40 anys del punk.

J.P.: Del punk gairebé totes molen i sense el gairebé. N'hi ha moltes que fa molt que no es veuen en cinema. I una de punk que no entra dins de l'aniversari punk: Zivan makes a punk festival (Ognjen Glavonic, 2013), potser és la meva pel·lícula favorita d'enguany. O com un xaval a Sèrbia amb poquíssims recursos i molt bones intencions, entusiasme i decisió munta un festivalet de punk al seu poble.

R.R.: He de dir, en favor de la selecció, que jo estic fins als nassos de pel·lis de punk però que aquestes tinc ganes de veure-les totes.

Una que presenti un personatge singular.

J.P.: Bill Drummond, el de The KLF. Ha fet una pel·li sobre què passaria si desaparegués tota la música i l'haguéssim de crear de nou. Un flipat i un bromista. La pel·li és Imagine waking up tomorrow and all music has disappeared (Stefan Schwietert, 2015).

R.R.: David Helfgott (Hello I am David!, Cosima Lange, 2015), el pianista a qui van retratar al biopic Shine. Helfgott és un beneït, un geni, una persona disfuncional, un senyor que és com un nen gran.

JP: I I am Thor (Ryan Wise, 2015)! Mare meva, és com el He-Man del metal. Fa anys, l'haurien tret a Crónicas marcianas entrevistat pel Javier Cárdenas. Entre el Pozí i el senyor mallorquí aquell.

Una joia oculta de la programació.

J.P.: Breaking a monster (Luke Meyer, 2015), una d'aquelles pel·lis que t'arriben no sé com, sense informació, i sense atractiu sobre el paper, i després flipes. És una pel·li sobre el negoci de la música. Tres xavalets tenen un grup de speed metal i un mànager els descobreix i se li posen els ulls en forma de dòlar. A partir d'aquí es descobreixen tots els absurds de la indústria.

R.R.: Breaking a monster és sensacional. Té coses de comèdia i coses de drama i fa un retrat collonut de la indústria. El mànager que descobreix el grup i vol fer-los triomfar sembla un personatge de ficció. I a mi m'agrada molt Cool cats (Janus Koster-Rasmussen, 2015). Per a mi és la història d'amor entre dos músics de jazz [Ben Webster i Dexter Gordon] i una ciutat que els va acollir i que encara ara els troba a faltar. Aquestes coses m'emocionen, no hi puc fer més. I no sé si entraria en aquesta categoria, però I called him Morgan (Kasper Collin, 2016), del mateix director que ja va fer un documental sobre Albert Ayler, també em sembla una pel·lícula molt especial. Explica la història de la relació entre el trompetista Lee Morgan i la seva dona, que el va matar d'un tret després d'un concert. Fuig de la cosa morbosa, no jutja i mira d'entendre les raons que van portar-la a disparar a la seva parella.

J.P.: Si tu en tries dos, jo hi afegiria Melody of noise (Gitta Gsell, 2016), un documental sobre senyors que creen música a partir de sorollets quotidians. Podria semblar que és una tabarra sobre experimentació, però és molt divertida!

Hi ha algun Searching for Sugar Man aquest any o això només passa un cop a la vida? És a dir, un artista desconegut rescatat per una bona pel·li?

J.P.: Buf, amb el fenomen Sugar Man duem uns anys que tothom espera que en surti un d'igual i molts ho intenten, creuen que fent un documental a un artista desconegut del passat que a ells (als creadors de la pel·li) els agrada, el rescataran de l'oblit i no, perquè això passi la història hauria de ser tan inversemblant com la de Sugar Man, que semblava ficció. Dit això, no, no crec que n'hi hagi cap.

R.R.: Això de Sugar Man és la nostra creu. Com cada any, hem vist uns quants docus sobre artistes oblidats a qui s'intenta rescatar via documental, però al final, fora de I am Thor -que no és només això-, no n'hem programat cap.

Un docu hilarant.

J.P.: Melody of noise! Suïssos que tenen gràcia, només això ja sembla el principi d'un acudit, però és que després creen música mentre fan crispetes!

R.R.: I am Thor, Zivan, Hello! I am David i Breaking a monster tenen moments molt còmics. Però enguany no hi ha cap Spinal tap. De fet, crec que no s'ha fet res a l'altura de Spinal tap.

J.P.: Ah, i a Hated se't poc escapar el riure neguitós en més d'una ocasió.

Un documental colpidor i/o emocionant.

J.P.: We are X (Stephen Kijak, 2016). La mort envolta aquest grup de metal sofisticat-tecnificat japonès. No sé quanta gent se suïcida en aquesta història, sembla un manga exagerat i el director és bastant monstre del documental musical, és el senyor que va fer Scott Walker: 30 Century Man.

R.R.: Sin permiso (Ingrid de la Torre, 2016), un documental que mostra la realitat dels músics i artistes de carrer a Barcelona. I Cool cats, pels motius que explicava abans.

Beefeater In-Edit 2016


Festival Internacional de Documental Musical
Barcelona
Del 27 d'octubre al 6 de novembre