Múltiple

117 MIN. Estats Units (2016)

Múltiple

Direcció: M. Night Shyamalan

Guió: M. Night Shyamalan

Amb: James McAvoy, Anya Taylor-Joy, Betty Buckley i Jessica Sula

Crítica de cinema
Gerard Casau

'Múltiple'

Bona part del cinema de M. Night Shyamalan apareix recorregut per una idea rectora segons la qual els traumes personals serien una mena de camí preparatori per a la trobada decisiva amb la Transcendència, que en alguns casos té una aparença mística i en d'altres purament fantàstica (quan no és les dues coses alhora). Múltiple no n'és una excepció, i fins i tot podria dir-se que es tracta del film en què el director porta més lluny aquesta constant. Aquí una jove segrestada per un maníac aconsegueix mantenir un cert control sobre una situació tan extrema, i es deixa entreveure de manera cada cop més clara que la noia (Anya Taylor-Joy, que a La bruixa ja va dirigir els seus ulls profunds envers l'horror) sap perfectament què implica viure a la vora d'un monstre. Finalment, el clímax mostra com les cicatrius (visibles i internes) fan possible una inesperada connexió entre la fera i la seva víctima potencial, i es dilueix l'antítesi per albirar un terreny comú on les dues criatures poden reconèixer-se mútuament en el dolor.

Sóc legió

Malgrat l'exposició anterior, Múltiple és molt lluny de tenir aparença d'obra teòrica (a diferència del que passava a La jove de l'aigua, en què el discurs sortia a la superfície per fer-se matèria narrativa); de fet, segurament és la pel·lícula de Shyamalan que se sent més còmoda portant el vestit de gènere pur, concretament en l'accepció thriller devoraungles. En aquestes coordenades, l'autor d'El protegit desplega una posada en escena que no fa un pas en fals, passant-se la pilota amb el precís muntatge de Luke Franco Ciarrocchi per optimitzar les possibilitats espacials d'un soterrani infernal. Però la gran audàcia de la proposta és situar el seu motor dramàtic en la personalitat múltiple del protagonista, brindant a un actor tan fàcilment exagerat com James McAvoy el tour de force més matisat de la seva trajectòria, sobretot en aquells moments en què Shyamalan demostra que és un dels pocs noms del Hollywood actual que encara creuen en la força transformadora d'un primer pla sostingut.

Tot i distanciar-se d'aquells autors que, com Hitchcock i De Palma, han utilitzat el trastorn com a font de sorpresa i impacte, a Múltiple el cineasta indoamericà vol tornar a jugar amb l'etiqueta de mag dels girs finals que el públic li va penjar arran d'El sisè sentit. Però en aquest cas el cop d'efecte no té a veure amb les constants vitals d'un personatge, sinó que redefineix el marc d'allò que hem vist, sublimant un dels trucs més explotats pel blockbuster modern -la coda postcrèdits- en reivindicació d'un imaginari propi.