Mimosas

96 MIN. Espanya (2016)

Mimosas

Direcció: Oliver Laxe

Guió: Oliver Laxe i Santiago Fillol

Amb: Ahmed Hammoud, Shakib Ben Omar, Said Aagli i Ikram Anzouli

Crítica de cinema
Joan Pons

Mimosas

L’atzar ha volgut que el segon film d’aquest director gallec nascut a París s’estreni el mateix cap de setmana que Silencio. Les dues pel·lícules aborden el tema de la fe com un motor interior que fa que alguns homes emprenguin aventures més enllà del seny, la lògica i la raó. Els jesuïtes de Scorsese s’encaparren en el proselitisme cristià en un país blindat pel budisme i la caravana funerària de Laxe s’entesta a travessar deserts i muntanyes al Marroc només per complir l’última voluntat mística d’un xeic moribund. Mimosas, però, no és el que entendríem per un film del gènere d’aventures convencional, per molts obstacles, reptes i viatges més enllà de l’impossible que inclogui. Premiada a la Setmana de la Crítica de l’últim Canes i amb una trajectòria de prestigi per diferents festivals internacionals, aquesta obra sobre certes maneres d’entendre el misticisme és una reflexió sobre els lligams entre individu i entorn. El determinisme espiritual del paisatge s’adverteix a Mimosas no només en els grans plans generals de la serralada de l’Atles, sinó també en els detalls de les arrugues dels rostres i la fondària dels ulls dels seus protagonistes (tant dels convençuts d’aquest sepeli odissea com dels escèptics). Per això, aquest relat mínim i lineal tampoc és estrictament contemplatiu i realista; també és, de vegades, convuls i màgic. Decidir travessar un espai agrest és una metàfora molt potent amb múltiples significats: el de les dificultats del director de cinema espanyol exclòs de la indústria i dels Goya per ser reconegut, també.