Un dels principals actius de qualsevol film d’animació és difícil d’objectivar: el dibuix ha de tenir carisma. No és qüestió d’originalitat en el disseny, ni d’innovació tècnica o de profunditat de guió. És un aspecte tan superficial i alhora tan profund com el traç. Si un gosset sembla una còpia d’un altre vist mil cops no serà tan entranyable, icònic i poc intercanviable com va ser, per exemple, –i ara que són dates olímpiques– Cobi.
Aquesta lliçó la porten ben apresa els creadors de Mascotes, que són el mateixos que els d’aquelles bestioles hipercarismàtiques anomenades Minions (per cert, protagonistes del divertit curt que prologa aquest nou film d’Illumination Entertainment). Max, el terrier camacurt protagonista de la pel·lícula (amb veu del gran Louis CK a la versió original), està lleugerament deformat respecte a l’escala realista perquè el traç de la caricatura carismàtica així ho demana. I el seu nou company de pis és exageradament pelut. I la gata veïna de dalt està més grassa del compte. Així s’individualitza un dibuix i, de passada, se suggereixen trets de personalitat.
I un altre punt per tergiversar apriorismes. Qualsevol idea preconcebuda sobre els animals és millor descartar-la. Per això, el dolent de la pel·lícula és un conillet blanc d’ulls grossos. Com aquell episodi dels Simpson en què els dofins teixien una conxorxa per dominar el món o com aquell ós de peluix fúcsia que era un capo de l’hampa a Toy story 3. De fet, aquesta vida secreta de les mascotes (que aquesta seria la traducció literal del títol original: The secret life of pets) és com una alternativa al discurs de Toy story però amb animals de companyia. La pregunta de fons és la mateixa: què fan les joguines/mascotes quan els deixem sols?
Manual de convivència
En realitat, més que amb la nissaga Toy story, a Mascotes li escau millor la comparació amb Zootròpolis, un gran Disney estrenat aquest mateix any. Totes dues parlen de la necessitat de convivència pacífica entre els diferents animals que habiten una ciutat. En el cas del film de Chris Renaud i Yarrow Cheney, concretament, es tracta d’una entesa entre la fauna domèstica que necessita tenir amo i la que viu assilvestrada pels carrers o el clavegueram (i s’organitza com una banda de crim organitzat o un col·lectiu antisistema). Vida de portes enfora vs. vida entre quatre parets. Docilitat i obediència vs. agressivitat i dissidència. Encara que, com dèiem abans, tot i el to deliberadament blanc d’aquesta comèdia animal d’aventures urbanes, els apriorismes a Mascotes no són mai un reglament a seguir fil per randa.
