A Primavera tardía, la protagonista, una jove soltera, esquiva els pretendents perquè prefereix seguir vivint amb el seu pare vidu. Fins que l'home fa veure que es torna a casar per obligar la noia a independitzar-se. Com a la Setsuko Hara en aquesta obra mestra de Yasujiro Ozu, a la Bárbara Lennie de María y los demás ja li està bé conviure amb el seu progenitor viudo i cuidar-lo. La María és una dona de trenta-i-tants que s'ha estancat en una vida inestable quan la de tothom al seu voltant sembla avançar més ràpid. Sí, la petita editorial on treballa és molt interessant, però ella el que volia era escriure. El seu amant ocasional és un impresentable i els seus germans s'han acomodat al fet que sigui la noia qui porti la llar familiar. Fins que el pare anuncia, també, que es tornarà a casar. I el fals equilibri en el qual s'havia instal·lat la María s'esquerda.
Com els films de Noah Baumbach en els quals s'emmiralla, el primer llargmetratge de Nelly Reguera se situa en el cantó amarg de les comèdies romàntiques centrades en dones en procés de madurar. Reguera atrapa els matisos d'un personatge femení que sent com una pressió ser una dona sense parella ni feina estable en el seu entorn. I celebra el talent carismàtic de Bárbara Lennie fins al punt de reservar-li uns minuts finals de total lluïment. Però sorprèn que la realitzadora no qüestioni els rols tan tradicionals als quals aspira o assumeix com a normals la María. I com pesa aquest substrat classicot en una comèdia que es vol alliberadora...
